És fàcil, a primera vista, compartir la suposada bondat d'una solució només parcial i errònia com la que ha plantejat Alberto Núñez Feijóo, ja que sembla una manera senzilla d'evitar que l'estabilitat política depengui de partits minoritaris o nacionalistes.
Però des d'una concepció democràtica liberal no es tracta que governi sempre qui obté més vots, sinó qui sigui capaç d'aglutinar una representativitat més gran al voltant d'un projecte. Premiant artificialment, i de manera fictícia, el partit que, sense obtenir una majoria absoluta, passa a tenir la possibilitat d'assolir-la, es defrauden molts ciutadans, als quals se'ls transmet que el seu vot val menys que el d'aquells que han donat suport al guanyador.
Encara que la governabilitat s'hagi convertit avui en un autèntic anhel i fins i tot en un bé públic, la igualtat política en drets també ho és, de manera indiscutible. I el conflicte entre aquests dos béns no pot resoldre's sacrificant el segon per facilitar el primer, que ha d'estar plenament legitimat per aquell. En aquest cas, és evident que la resposta a aquest canvi de cromos hauria de ser negativa.
D'altra banda, la proposta parteix d'una premissa discutible: que el problema siguin exclusivament els partits minoritaris o, en el cas d'Espanya, els nacionalistes. Això no té per què ser necessàriament així si la societat és capaç de confiar part dels seus vots a un partit frontissa d'àmbit estatal que pugui situar-se en l'espai entre la dreta i l'esquerra tradicionals.
Perquè el problema rau, o hauria de raure —i aquí sí que cal una reforma en profunditat del model electoral espanyol—, en l'aritmètica parlamentària i no pas en la identitat territorial dels qui ocupen aquests escons decisius per conformar majories. És aquí on hi ha, i on sempre hi ha hagut, el veritable canvi de sistema que Espanya necessita d'una vegada per totes: més democràcia i més igualtat en el vot dels ciutadans, sense vinculacions als territoris on exerceixen el seu dret de sufragi. La solució, per tant, no pot passar per distorsionar encara més la igualtat entre els espanyols per corregir les distorsions ja existents derivades dels territoris.
Resulta, per això, sorprenent que una força política com el PP, que ha denunciat més d'una vegada l'alteració de les regles del joc democràtic, proposi precisament una reforma que altera el principi més elemental de la representació democràtica. És fins i tot irritant quan aquestes mateixes circumstàncies han estat aprofitades anteriorment pels populars sempre que els ha convingut, pactant sense cap recança amb nacionalistes bascos i catalans aquella governabilitat que ara pretenen arrabassar de les mans dels qui abans els la van facilitar.
Les regles electorals no s'haurien de modificar per afavorir qui previsiblement guanyi les pròximes eleccions, sinó per reforçar la legitimitat del sistema a llarg termini, una qüestió que ara semblen haver oblidat a Gènova, des d'on no dubtaran a atacar aquesta mateixa proposta quan deixin de ser els favorits a les enquestes.
Qualsevol reforma del sistema electoral espanyol, per tant, hauria de passar per millorar la qualitat democràtica del model, cosa que implica defensar i garantir una major igualtat en el vot de tots els electors. El que no és admissible és augmentar la desigualtat entre la ciutadania reduint encara més el dret d'uns respecte dels altres quan aquest problema ja existeix.
I és que, si permetem que l'Estat moduli artificiosament el valor i la representativitat del vot dels seus ciutadans, en realitat no estarem corregint un problema de governabilitat, sinó alterant la mateixa voluntat dels electors cridats a expressar-la lliurement, individualment i en condicions d'igualtat. I aquí cal preguntar-se quina mena de democràcia exercim si la llibertat no va acompanyada d'una veritable igualtat.
Les majories, hauríem d'assumir-ho, no són en si mateixes l'objectiu, sinó el mitjà per conviure en democràcia. I la seva legitimitat rau, precisament, en el fet que el valor del nostre vot no depengui de qüestions com el nostre codi postal, de la mateixa manera que tampoc no ha de dependre de la nostra capacitat econòmica, del nostre nivell d'estudis o del nostre gènere. És una conquesta per la qual ja es va lluitar, i molt, fa dècades: la igualtat del vot. No retrocedim ara en aquest terreny amb propostes demagògiques conjunturals que, precisament, qüestionen i ataquen principis democràtics que haurien de considerar-se plenament consolidats.
