La gestació subrogada, amb la seva complexitat i els debats que suscita, no hauria de ser el camp de batalla d’una disputa cultural on els menors –veritables protagonistes d’aquestes històries– es vegin relegats a un paper secundari. Ens acosta a una societat més justa el fet d’imposar més traves a qui ja ha recorregut un camí llarg, emocionalment ardu i legalment delicat per construir una família?
Se’ns presenta aquesta mesura com un triomf del feminisme, una defensa dels drets de la dona. Tanmateix, en aquest procés, s’ha menystingut el dret fonamental dels espanyols –ciutadans de ple dret– a tenir fills, a inscriure’ls, a conviure amb ells i a oferir-los estabilitat des del començament. S’ha optat per un càstig generalitzat, en lloc de fomentar un debat serè, legislatiu i social sobre una realitat que ja és un fet.
En comptes de modernitzar el nostre marc legal o establir mecanismes ètics que salvaguardin els interessos de totes les parts involucrades, es tria la via més senzilla: prohibir. Es tanquen registres, se suspenen tràmits, es genera incertesa en innombrables famílies. El missatge subjacent és clar: l’Estat desconfia dels seus ciutadans. Es pressuposa que aquests no saben què fan, mentre que l’Estat sí. Per consegüent, l’Estat prendrà les decisions per ells.
Cada vegada amb més freqüència, certs polítics semblen confondre governar amb imposar. S’observa una manca d’escolta, una absència de matisos, i predominen les decisions unilaterals. Aquesta nova normativa no només complica vides, sinó que també transmet un missatge inquietant: les decisions personals s’han de sotmetre a l’escrutini de la ideologia dominant. I això dista molt de ser llibertat.
Espanya necessita una política que celebri la diversitat de models familiars i que no penalitzi aquells que trien alternatives als esquemes tradicionals. El contrari implica un retrocés, legislar des del prejudici i, fonamentalment, deixar de confiar en els ciutadans.
