Prometre i no complir...UN ART
Prometre és barat; complir, en canvi, sol sortir caríssim.
La promesa incomplerta no és una simple mentida: és un contracte emocional que es trenca amb el sigil d'un lladre de guants blancs. El seu encant rau en el contrast: primer la fanfàrria, després el silenci; primer el perfum de l'esperança, després l'olor de paper mullat. Com una postal de platja que, en arribar, revela un mar gris i oliós.
Per què la seguim comprant? Potser perquè les promeses són com el sucre: endolceixen la realitat encara que sapiguem que ens acabaran passant factura. El cervell s'alimenta d'expectatives tant com l'estómac de calories. I qui promet es converteix, encara que sigui per un instant, un prestidigitador que ens roba l'atenció i ens ven un futur embotellat.
En política, l'art de prometre sense complir s'ha institucionalitzat: programes electorals que semblen catàlegs d'Ikea (tot es veu perfecte fins que intentes muntar-ho), plans de reforma que moren “d'imprevistos” i calendaris que s'estiren com a xiclet.
Potser el que més ens fascina de la promesa incomplerta és que mai no mor del tot: sempre queda el ressò del que va poder ser. Com un edifici inacabat que, en comptes d'esfondrar-se, roman dret, desafiant la intempèrie i la lògica, testimoni de la distància infinita entre les nostres paraules i els nostres actes.
A Catalunya, la promesa política és gairebé un gènere literari propi. Té els seus tòpics, els seus girs argumentals i, sobretot, el seu final predictible: no es compleix. Tant se val si és un compromís electoral, un ultimàtum solemne o una frase llançada en un moment d'èpica televisada; el guió sol ser el mateix. 5 exemples:
Puigdemont va jurar que deixaria la política si no era investit president. No només no la va deixar, sinó que va reinventar el càrrec des de Waterloo, convertint-se en un president perpetu… però sense despatx oficial. El seu “adeu” es va transformar en un tour europeu de declaracions, rodes de premsa i vídeos en streaming, com un músic que anuncia la seva darrera gira i encadena deu més.
Rufiàn va prometre que estaria al Congrés només 18 mesos. Van deu anys. I segueix, com un moble fix en la política espanyola, combinant frases virals amb una longevitat parlamentària que contradiu la seva pròpia declaració de principis. La seva permanència ja és un running gag: cada legislatura és “l'última”… fins a la següent.
Artur Mas es va comprometre a no repetir retallades, i va acabar pilotant una de les polítiques d’austeritat més dures de la història catalana recent. Va prometre també un “procés participatiu” que desembocaria en independència immediata; el resultat va ser una consulta simbòlica, judicis, i un adeu precipitat.
Montilla va parlar de transparència i proximitat, però va acabar deixant la presidència amb l'etiqueta de polític distant, refugiat als passadissos del Senat.
Pujol, per part seva, va passar dècades prometent honradesa i servei públic… fins que les seves pròpies confessions van desmuntar el mite.
La política es ven com una maquinària de compromís i de resultats, però funciona més com un teatre de promeses caducades. Cada incompliment es justifica amb un nou relat, cada renúncia es presenta com un canvi estratègic, i cada fracàs s'embolica en una èpica que el disfressa de victòria moral.
Al fons, les promeses incomplertes aquí no són errors aïllats: són part del sistema. El votant s'indigna, sí, però també s'ha acostumat a viure en aquest bucle narratiu, com qui segueix una sèrie de televisió on els protagonistes no compleixen mai el que diuen… i, tot i així, ningú vol que s'acabi.