Què és l’hantavirus?
Els hantavirus pertanyen a la família Hantaviridae. Es transmeten normalment per contacte amb orina, saliva o excrements de rosegadors infectats. La infecció sol produir-se en inhalar partícules contaminades a l’aire. En menor mesura, també es pot transmetre per mossegades o contacte directe amb superfícies contaminades.
Existeixen dos grans quadres clínics:
• Síndrome pulmonar per hantavirus (SPH): freqüent a Amèrica. Produeix febre, dolors musculars i pot evolucionar ràpidament cap a insuficiència respiratòria greu.
• Febre hemorràgica amb síndrome renal (FHSR): més habitual a Europa i Àsia, afectant principalment els ronyons.
La mortalitat pot variar entre el 5% i el 40%, depenent de la soca i de la rapidesa del tractament.
Història i origen de l’hantavirus
El nom “hantavirus” prové del riu Hantan, a Corea, on durant la Guerra de Corea als anys 50 es van identificar nombrosos soldats afectats per una misteriosa febre hemorràgica.
Tanmateix, el gran salt mediàtic va arribar el 1993, quan a la regió de Four Corners, al sud-oest dels Estats Units, va aparèixer un brot mortal relacionat amb ratolins cérvol (Peromyscus maniculatus). Des de llavors, es van descobrir diferents variants del virus a Amèrica, Europa i Àsia.
Les 5 principals variants de l’hantavirus
No existeix un únic hantavirus, sinó múltiples soques adaptades a diferents espècies de rosegadors.
1. Virus Sin Nombre (Estats Units)
Va ser el responsable del brot de 1993 a Nord-amèrica. Produeix síndrome pulmonar severa.
2. Virus Andes (Argentina i Xile)
És la variant més preocupant actualment perquè és l’única coneguda capaç de transmetre’s entre persones mitjançant contacte estret i prolongat.
3. Virus Hantaan (Àsia)
Provoca febre hemorràgica amb afectació renal.
4. Virus Puumala (Europa)
Freqüent a Escandinàvia i Europa Central. Generalment causa quadres més lleus.
5. Virus Dobrava-Belgrad
Present a Europa de l’Est i als Balcans, amb més gravetat clínica.
El brot del creuer MV Hondius
El cas que actualment centra l’atenció mundial va començar l’abril de 2026 a bord del creuer polar MV Hondius, un vaixell d’expedició neerlandès que havia partit des d’Ushuaia, Argentina, rumb a l’Antàrtida i posteriorment cap a Cap Verd.
Com va començar
Els primers símptomes van aparèixer durant el viatge després d’escales a Sud-amèrica, especialment en zones de l’Argentina on el virus Andes és endèmic. Segons l’OMS, els primers afectats van desenvolupar febre, símptomes gastrointestinals i posteriorment pneumònia greu i síndrome respiratòria aguda.
La primera mort es va produir l’11 d’abril. Després van morir la seva esposa i un altre passatger alemany. Diverses persones més van emmalaltir posteriorment.
La sospita de transmissió entre persones
El que va fer especialment alarmant aquest brot va ser que no es van trobar rosegadors a bord del vaixell. Per això, l’OMS va començar a investigar si el contagi es va produir entre passatgers mitjançant contacte proper.
Els experts creuen que la soca implicada és el virus Andes, precisament l’única variant coneguda amb capacitat de transmissió interpersonal.
El problema del desembarcament a Canàries
Quan la situació sanitària va empitjorar, Cap Verd va rebutjar inicialment permetre el desembarcament per manca de recursos mèdics adequats. Posteriorment, Espanya va acceptar que el vaixell es dirigís cap a Tenerife, a les Illes Canàries.
La decisió va generar controvèrsia política i sanitària perquè el Govern espanyol va autoritzar l’atracament sota supervisió mèdica internacional, mentre el Govern canari va expressar fortes reserves i va demanar més garanties de seguretat sanitària.
Segons el Ministeri de Sanitat espanyol, els passatgers asimptomàtics serien repatriats i els ciutadans espanyols serien traslladats a Madrid per a observació i possible quarantena.
El cas dels passatgers espanyols
Al creuer viatgen diversos ciutadans espanyols. Alguns passatgers van denunciar que setmanes abans ja havien desembarcat persones a l’illa de Santa Helena sense controls estrictes, tot i existir símptomes compatibles amb hantavirus.
Això va generar preocupació perquè el període d’incubació del virus pot durar entre dues i vuit setmanes.
Existeix risc de pandèmia?
Les autoritats internacionals han insistit que el risc global és baix. A diferència de la COVID-19, l’hantavirus no es transmet fàcilment per l’aire entre persones. El contagi humà conegut requereix contacte estret i prolongat.
No obstant això, el brot del MV Hondius ha demostrat que en espais tancats i amb convivència intensa —com un creuer— es poden produir situacions complexes de control epidemiològic.
Símptomes i tractament
Els símptomes inicials solen confondre’s amb una grip: febre, dolor muscular, cansament, nàusees i/o tos seca. En els casos greus apareix insuficiència respiratòria aguda.
Actualment no existeix un tractament antiviral específic ni una vacuna àmpliament disponible. El maneig mèdic es basa en cures intensives i suport respiratori.
En síntesi, l’hantavirus continua sent una malaltia poc freqüent, però potencialment mortal. El brot del creuer MV Hondius ha posat de manifest diversos aspectes preocupants: la perillositat del virus Andes, la dificultat de controlar brots en espais tancats, els desafiaments polítics i sanitaris del desembarcament internacional, i la importància de la vigilància epidemiològica global.
Tot i que els experts descarten una pandèmia, l’episodi ha servit com a recordatori que les malalties zoonòtiques continuen sent una amenaça important en un món cada vegada més connectat. En qualsevol cas, no és possible obviar que així, amb aquest tipus de rumorologia i desmentiments, ens va arrasar la Covid-19.
