És a dir: l’administració que paga vigilants, adjudica contractes milionaris de seguretat i presumeix de “mobilitat sostenible” reconeix que desconeix què passa dins de casa seva. No saben quants robatoris hi ha, quantes agressions es produeixen ni quin és el nivell real d’inseguretat que pateixen milers d’usuaris cada dia. Però això sí: per apujar tarifes, posar campanyes ideològiques o perseguir cotxes privats, la maquinària burocràtica funciona a la perfecció.
La resposta de l’AMB no és simplement incompetència administrativa; és el retrat exacte d’un model polític esgotat. Un sistema on la propaganda importa més que la realitat i on el ciutadà queda abandonat mentre les institucions viuen tancades dins la seva bombolla. Perquè si qui gestiona el transport no coneix els delictes que s’hi produeixen, aleshores hi ha dues opcions: o no ho volen saber, o prefereixen ocultar-ho. I totes dues són gravíssimes.
El més surrealista és que Barcelona fa anys que arrossega una imatge internacional de ciutat insegura, especialment al metro, amb carteristes organitzats i delinqüència habitual a estacions i vagons. Fins i tot mitjans estrangers i dades policials han alertat històricament del problema.
Mentrestant, l’usuari normal continua baixant cada matí al suburbà convertit en una barreja de gimnàs de supervivència i ruleta russa urbana. I els qui haurien de garantir la seguretat responen amb una encongida d’espatlles institucional: “no tenim aquesta informació”.
Traduït al llenguatge comú: no saben què passa a casa seva. O pitjor encara: sí que ho saben, però prefereixen mirar cap a una altra banda.
