Perquè les dades són evidents i es repeteixen temporada rere temporada: tot i que el nombre total d'incendis ha disminuït durant les dues darreres dècades, cada vegada cremen més hectàrees i augmenten els incendis de més de 30 hectàrees, especialment aquells que superen les 500 hectàrees i que acaben convertint-se en grans incendis forestals (GIF), que escapen de qualsevol capacitat de control. Les polítiques, per tant, en matèria forestal es demostren ineficaces: Espanya no està guanyant la batalla contra el foc, sinó que simplement està veient com els incendis són cada vegada més devastadors.
Les previsions per al 2026, a data de 21 de juny i segons les anàlisis de l'agència Europa Press, que sembla que s'estan confirmant, ja parlaven de més de 4.200 sinistres i fins a 10 grans incendis, amb prop de 40.000 hectàrees calcinades. A falta dels mesos històricament de més risc, juliol i agost, i amb múltiples focus ja oberts, les dades de l'EFFIS (European Forest Fire Information System, juliol de 2026) indiquen que les hectàrees cremades arribarien a les 53.000 i, amb això, a un dels pitjors anys registrats. Una situació preocupant perquè ja no ens sorprèn. Perquè sembla que hem normalitzat que cada estiu sigui potencialment una nova catàstrofe mediambiental.
Com és possible que un país com Espanya, amb tanta experiència recurrent en incendis forestals, continuï reaccionant any rere any com si aquests episodis fossin una emergència imprevisible, sense ser capaç de revertir el problema?
La resposta es troba en un model polític que continua prioritzant l'extinció davant la prevenció. Durant dècades s'han destinat enormes esforços a millorar els dispositius d'emergència, cosa que és imprescindible, però gairebé no s'han dedicat esforços a evitar que els incendis arribin a dimensions incontrolables. És una estratègia tan costosa com insuficient, perquè cap operatiu, per modern que sigui, pot afrontar un gran incendi quan el bosc fa anys que està abandonat i les condicions meteorològiques hi juguen, a més, en contra.
Les mateixes estadístiques oficials desmunten el relat de la fatalitat: entre el 80% i el 95% dels incendis a Espanya tenen l'origen en l'activitat humana, ja siguin intencionats —entre un 55% i un 60%— o provocats per negligències o accidents —entre un 25% i un 30%—, mentre que els incendis d'origen natural o desconegut representen una part mínima. A això s'hi afegeix un canvi climàtic incontestable que, amb temperatures anormalment elevades i persistents, redueix la humitat relativa de l'aire i amplia els efectes dels forts vents, tres factors que, quan coincideixen, converteixen els nostres boscos en immensos dipòsits de combustible preparats per cremar. La qüestió és, per tant, que coneixem les causes i sabem per què passa. Tanmateix, manca la voluntat política per actuar amb la mateixa determinació amb què després es promet recuperar allò que s'ha perdut després del pas del foc.
Espanya necessita deixar d'entendre la política forestal com una despesa estacional i començar a considerar-la una autèntica política d'Estat, objecte d'una gestió permanent i continuada. Costa d'entendre que, amb diagnòstics tan coincidents entre les diferents administracions, la comunitat científica i les organitzacions especialitzades en la defensa del medi ambient, encara no s'hagi consolidat una estratègia preventiva sostinguda en el temps, capaç de blindar-se davant els canvis conjunturals de govern i dotar-se de recursos suficients, adequats i permanents.
La prevenció no consisteix únicament a apagar focs abans que neixin. Hi ha una eina fonamental que s'ha de desenvolupar a través de la formació de la ciutadania des de les primeres edats, incorporant la cultura forestal als currículums educatius i fomentant decididament el voluntariat ambiental. Només així aconseguirem reduir realment els comportaments de risc que hi ha darrere de la immensa majoria dels incendis. Això també significa reconèixer que els nostres professionals forestals treballen amb una paradoxa: com millor fan la seva feina, menys visibles són els seus resultats, perquè l'èxit d'un enginyer forestal, d'un agent mediambiental o d'una brigada preventiva consisteix precisament en el fet que no hi hagi incendis que ocupin titulars als mitjans de comunicació.
Prevenir també exigeix invertir en innovació tecnològica, dissenyar una gestió eficaç de la biomassa com a recurs, millorar les tasques de manteniment dels tallafocs i els tractaments silvícoles. Però també implica impulsar mesures de gran rellevància i impacte social i econòmic, com ara la recuperació de la ramaderia extensiva com a eina natural per netejar el bosc, alhora que es retorna activitat econòmica al món rural. Tot això requereix continuïtat pressupostària i visió estratègica, dues qualitats que massa sovint brillen per la seva absència en la política espanyola, especialment durant els darrers anys.
Mentre el debat públic continuï activant-se únicament quan apareixen les flames, continuarem arribant tard, des d'una realitat que ens mostra que la prevenció no genera fotografies espectaculars ni titulars immediats, o que els seus resultats són invisibles perquè consisteixen, precisament, a evitar tragèdies. Potser per això ha estat històricament la gran oblidada de les polítiques públiques.
Però els incendis forestals comencen abans de la primera espurna: amb l'abandonament del territori, la manca de planificació, l'infrafinançament de la gestió forestal i, sobretot, amb una política que continua actuant sobre les conseqüències en lloc de fer-ho sobre les causes. A Espanya no necessitem els mateixos discursos de cada estiu. Necessitem una política forestal eficaç, capaç d'anticipar-se al foc i no de resignar-se únicament a combatre'l quan ja s'ha declarat.
Que la grandesa del nostre país no es mesuri per la seva capacitat d'apagar incendis, sinó per la seva intel·ligència per evitar que arribin a produir-se.
