Resulta entranyable contemplar aquesta metamorfosi. Aquell president de la Generalitat que proclamava que les lleis espanyoles eren poc menys que paper mullat, que va impulsar un referèndum suspès pel Tribunal Constitucional i que va abandonar Espanya abans de comparèixer davant la Justícia, avui reclama amb solemnitat que Europa obligui Espanya a aplicar una sentència amb tota la rapidesa possible. Deu ser que la Justícia és meravellosa... quan coincideix exactament amb els propis interessos.
L'escena té alguna cosa de comèdia. Puigdemont denuncia Espanya perquè, segons sosté, no s'està executant correctament el pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre l'amnistia. I un no pot evitar preguntar-se: des de quan l'expresident s'ha convertit en un adalid del respecte escrupolós a les resolucions judicials? Perquè durant anys el discurs va ser precisament el contrari: desacatar, desafiar i presentar qualsevol actuació judicial com una persecució política. Ara, en canvi, els jutges semblen imprescindibles... sempre que signin allò que ell espera.
Potser la ironia més gran de tota aquesta història és que qui va passar anys explicant que les lleis es podien desobeir en nom d'una causa superior exigeixi ara una execució immediata, literal i sense matisos d'una resolució europea. No demana paciència. No accepta interpretacions. No concedeix cap marge. La Justícia s'ha de complir... però, curiosament, només quan li obre la porta de retorn a Catalunya.
En política hi ha girs sorprenents, però pocs tan espectaculars com el de Carles Puigdemont. Del «les lleis espanyoles no ens obliguen» al «compleixin immediatament la sentència» hi ha un viatge ideològic digne d'estudi. Potser no ha canviat tant el seu concepte de la Justícia. Potser, simplement, continua aplicant el mateix principi de sempre: les resolucions són magnífiques quan l'afavoreixen i profundament qüestionables quan no ho fan.
