Espanya, juntament amb altres països del sud i amb sectors ecologistes, defensava mantenir intacte el veto total a la venda de vehicles de gasolina i dièsel el 2035, alineant‑se amb una estratègia d’electrificació estricta. Tanmateix, la Comissió ha optat ara per una pròrroga encoberta, transformant la prohibició en un objectiu del 90 % de reducció d’emissions, el que obre la porta a motors de combustió que utilitzin combustibles sintètics o solucions híbrides avançades.
El gir respon, sobretot, a la pressió d’Alemanya i Itàlia i dels grans fabricants europeus, preocupats per la pèrdua de competitivitat davant de la Xina i per l’impacte social d’una transició massa ràpida. En aquest pols, Madrid ha quedat aïllat, incapaç d’imposar el seu enfocament malgrat el seu discurs de lideratge climàtic.
Per a Sánchez, el revés és doble. En el pla europeu, evidencia el limitat pes real d’Espanya quan els interessos industrials de les grans economies entren en joc. En el pla intern, debilita el relat que la transició ecològica impulsada pel seu Executiu marca el pas a la UE. Brussel·les ha optat pel pragmatisme industrial davant de l’ortodòxia climàtica que defensava La Moncloa.
La conseqüència immediata és política: l’agenda verda espanyola perd un dels seus fites simbòlics més clars. I la de fons és estratègica: la transició de l’automòbil a Europa serà més lenta, més ambigua i més negociada del que el Govern espanyol havia promès als seus votants.
La “prohibició de 2035” ja no és tal. I Pedro Sánchez, que aspirava a presentar‑la com una victòria històrica de l’ecologisme europeu, es veu ara obligat a gestionar una pròrroga que no volia i una derrota que no controla. Un altre més.
