Espanya compleix 47 anys des que la Constitució de 1978 va sortir de les urnes amb una legitimitat que avui, vista amb perspectiva, no és poca cosa. En un país que venia de quaranta anys de silenci institucional, aquella Carta Magna va ser més que un text jurídic: va ser un pacte pragmàtic entre generacions que encara desconfiaven les unes de les altres. Un acord improbable que, tanmateix, va funcionar.
Costa recordar-ho en temps de trinxeres digitals, però la Constitució no va caure del cel. La van escriure polítics que s’havien insultat, vigilat o fins i tot empresonat. La van aprovar ciutadans que no estaven acostumats a votar. La va viure un país que encara no sabia si allò era una transició o una relliscada històrica a mig camí. I, tot i així, va funcionar.
Durant aquestes gairebé cinc dècades, el text del 78 ha sostingut una arquitectura institucional capaç d’alguna cosa que Espanya no havia aconseguit gairebé mai: estabilitat prolongada. Entre els seus encerts més visibles, la descentralització territorial va configurar un Estat autonòmic que, tot i ser imperfecte i a vegades disfuncional, va permetre integrar identitats diverses sense trencar la unitat del país, malgrat que s’ha intentat en alguna ocasió. Les llibertats civils i polítiques es van consolidar fins a convertir-se en part del paisatge quotidià. I l’economia espanyola, amb els seus cicles salvatges, va aconseguir prosperar dins del marc europeu, precisament, perquè existia una base constitucional sòlida que donava confiança.
La Constitució va portar separacions de poders, va reconèixer drets que semblaven ciència-ficció als setanta, va permetre eleccions lliures, pluralisme polític, tribunals independents i mitjans de comunicació que van deixar de ser corretja de transmissió. Amb tots els seus defectes, el sistema democràtic espanyol es va modernitzar a una velocitat que avui encara sorprèn historiadors i politòlegs.
És clar, idealitzar-la és inútil. El text arrossega zones fosques, ambigüitats deliberades i articles congelats en resina. La reforma constitucional ha estat tractada com una amenaça en lloc d’un instrument natural d’actualització democràtica. L’estructura territorial, que va ser un gran encert, es va convertir també en un dels seus camps de batalla. I la manca de mecanismes efectius per renovar òrgans clau de l’Estat ha provocat crisis que el mateix text intentava evitar.
Però tot i això, la Constitució ha demostrat una resistència inesperada. Ha sobreviscut a cops d’Estat, a crisis econòmiques, a polaritzacions, a onades independentistes i a governs que van intentar estirar-la com si fos una goma infinita. I aquí segueix, més discutida que mai però encara dreta, recordant-nos que l’alternativa al pacte mai no va ser millor.
Als 47 anys, el raonable no és venerar-la ni enderrocar-la, sinó fer una cosa que a aquest país li costa horrors: actualitzar-la sense por i reconèixer que el seu èxit més gran no va ser la perfecció, sinó haver permès gairebé mig segle de convivència democràtica. A vegades, en la història política, aquesta normalitat que donem per feta és el major èxit.
La Constitució del 78 no ens va regalar un país perfecte. Ens va donar una cosa més útil: un marc on equivocar-nos sense que tot s’ensorrés. I això, vist el que s’ha vist, no ha estat poca cosa.
