La sessió va estar marcada pel vot en blanc de Vox, una decisió que, lluny de desbloquejar l’escenari, va traslladar la responsabilitat als dos diputats de Teruel Existe. Tanmateix, ambdós parlamentaris també van optar pel vot en blanc, fet que va acabar facilitant que el PP assumís la Presidència de la Cambra aragonesa sense un suport explícit de la formació de Santiago Abascal, davant del suport amb què va comptar el candidat socialista a la presidència de les Corts aragoneses, que va comptar amb els suports de la Chunta Aragonesista i Izquierda Unida.
Aquest moviment torna a situar Vox en una posició d’indefinició estratègica a les portes de noves cites electorals, especialment davant les eleccions autonòmiques a Castella i Lleó. La formació evita “mullar-se” en acords institucionals clau, mantenint un perfil que li permet marcar distàncies sense assumir costos directes de governabilitat.
Mentrestant, el PP consolida la seva posició institucional a Aragó, evidenciant que, fins i tot sense el suport explícit de Vox, aconsegueix articular majories suficients en un context fragmentat. La fotografia política resultant deixa clar que l’aritmètica parlamentària continua sent volàtil i que el vot en blanc, lluny de ser neutral, també condiciona el repartiment de poder. Davant d’aquest panorama, Teruel Existe ha demostrat ser l’autèntic “partit frontissa” del parlament aragonès. Almenys fins que Vox sàpiga a què vol jugar en el futur.
