Per això, el BM Granollers va recórrer a l’èpica, al pundonor, a la classe i, al meu entendre, a l’amor propi per donar-li la volta i aconseguir, almenys, un punt per passar a la següent ronda, la Main Round, juntament amb l’Aarhus o el Skatenborg danès, després que tot el Palau sabés que els eslovacs del Slovan estaven perdent a casa seva. Gràcies a Thor!
Però no tot van ser roses i abraçades. No tot va ser alegria. Més aviat al contrari… En una primera part que seria millor oblidar com més aviat millor de les nostres ments i de la història recent del jove equip de Rama, el Granollers va arribar a perdre ¡fins de 6 gols de desavantatge!: 9‑15, 10‑16, 11‑17 a falta de tres minuts pel descans. D’allà al vestidor, un cop d’orgull ens dóna un parcial de 3‑1 i posa el marcador en un decebedor 14‑18 tot i que, vist el que vam estar patint, encara podíem estar contents amb aquest resultat.
No sé què va passar al vestidor, si els nois es van prendre una bona dutxa acompanyada d’un entrepà de fuet, perquè va ser començar la segona part i veure un altre partit diferent. De sobte, el Granollers defensava amb duresa (tan forta com la dels romanesos en la primera part), feia que els porters visitants no semblessin els millors del món i “veien porteria” d’una vegada, trobant aquells forats que els anteriors 30 minuts no van saber veure. D’aquesta forma, poc a poc però sense pausa, anaven minvant les diferències i van arribar al minut 39,30 a posar-se només a un per baix (19‑20). S’obria un altre partit, semblava que sabien com dormir l’atac romanès i aturar uns llançadors que s’endinsaven “fins a la cuina” una i altra vegada.
Però clar, els romanesos d’orgull i de cap tampoc van donar l’esquena, i ho van remuntar. I tant que ho van fer. Embat visitant i quatre gols amunt amb 20‑24 a falta de 15 minuts i 14 segons. Era el moment de posar-se a plorar o demostrar que l’efecte del fuet pot durar tota una segona part sencera. Afortunadament, així va ser i en dos minuts Urdangarín, Fis, Deumal i Sergi Franco aconsegueixen un parcial de 4‑0 i empaten el partit a 24 faltant dotze llargs minuts per al final. Partit nou. Minut zero.
En aquell moment i atès que l’Aarhus danès guanyava de quatre a casa eslovaca, al Granollers li n’hi bastava un empat per aconseguir el passi a la Main Round. Un miracle. Però com el déu de l’handbol deu ser prou entremaliat, el partit es va posar a cara de gos amb avantatge visitant. Dominació posterior vallesana amb la tensió pels nuvols; avantatge d’un màxim de tres gols (29‑26), per veure-la reduïda fins al 29‑28 final amb molta tensió a la pista i uns àrbitres als quals devem regalar quilos de fuets i alguna secallona extra per les “tortes” que ens van deixar repartir (a ells també) i que van posar nerviós fins l’apuntador. Pregunteu‑ho a Antonio Rama, que es va encaramar a un arbre i això que no n’hi ha cap al pavelló…
En fi, el BM Granollers no va necessitar l’empat perquè va guanyar. Ho va merèixer i va demostrar el de sempre: aquests nois són impressionants. Tant li fa qui jugui, quants lesionats tingui. Sempre donen la cara. I han aconseguit gairebé l’impossible: passar a la Main Round amb els mateixos punts que l’Aarhus danès: dos cadascun. Recordem que l’any passat, per aquestes dates, estàvem amb cap punt i vam donar guerra en aquella fase… Ara, a centrar-nos en la Lliga, recuperar efectius (¡Ferran Castillo quant ens fas falta!) i recuperar distàncies amb el cap per tornar a Europa el proper febrer carregats d’energies i positivitat.
