Josep Umbert i Ventura va néixer a Sant Feliu de Codines el 1844. Fill d’un modest teixidor de llana, Umbert va pertànyer a aquella generació d’empresaris que es van adonar d’una cosa que va revolucionar la indústria catalana: el futur no era al camp, sinó en l’energia del vapor i la fibra de cotó, igual que Joan Güell Ferrer, els germans Muntadas, Josep Ferrer Vidal, els Bonaplata o els Sedó. La seva formació no va ser acadèmica. Va començar a treballar a la fàbrica de Sanllehy i Fons, on va absorbir els secrets de la fabricació de teixits crus i tovalloles.
Aquesta etapa a Sanllehy i Fons va ser clau. Allà no només va aprendre l’ofici, sinó que va observar la importància de les xarxes de contactes i la logística. Amb aquest bagatge va posar el seu coneixement al servei dels germans Pau i Francesc Torras, fundadors de la fàbrica tèxtil Can Torras, situada a l’actual Rambla Josep Tarradellas, de la qual encara es conserven dues xemeneies. És a Granollers on madura com a empresari i decideix fer el salt i obrir la seva pròpia fàbrica.
El 1869 es va establir a Palou amb uns pocs telers manuals. El 1871, gràcies al suport dels germans Torras, va fundar Josep Umbert i Companyia. Aquí es produeix un canvi substancial en la història del tèxtil: va abandonar els telers manuals pels mecànics. Va començar a adquirir aquests telers i es va especialitzar en la producció de pisanes, un teixit de cotó ratllat o a quadres, molt popular a l’època per la seva resistència i baix cost. El 1875, el creixement del negoci va obligar Umbert a deixar Palou i traslladar-se a Granollers. Els Torras li van llogar algunes naus. Un fet destacable és que preferia la maquinària tèxtil construïda a Catalunya, en concret la d’Amadeu Carné Tort, que no només va ser fabricant de teixits, sinó que va destacar principalment com a constructor de maquinària i instal·lacions per a altres fàbriques tèxtils.
Aquesta decisió d’Umbert, apostant per Amadeu Carné, tot i ser arriscada per la incipient tecnologia local davant la britànica, va fomentar un ecosistema industrial autòcton que va enfortir l’economia regional. Carné dissenyava i construïa màquines per aplicar substàncies, com midons o resines, que donaven cos, rigidesa o brillantor a les fibres de cotó i llana. També incorporaven sistemes d’assecat i termofixat. Més que màquines aïllades, Carné venia projectes complets de muntatge, que incloïen des de la fosa de peces fins a la disposició de calderes i sistemes de vapor necessaris per als processos tèrmics d’acabat.
L’any 1904 va marcar un abans i un després. Umbert va edificar la seva pròpia fàbrica al carrer de la Victòria de Granollers. El complex comptava amb 230 telers dedicats exclusivament a les pisanes. A més, tenia la idea de la integració vertical. Per no dependre de proveïdors externs, el 1915 va expandir les seves operacions cap al filat, establint una fàbrica a Monistrol de Montserrat que aprofitava la força hidràulica amb 5.500 pues de filar. Umbert va convertir les instal·lacions de Can Federico i part de l’antiga fàbrica de Puig i Font de Monistrol en centres de filatures.
Aquesta expansió va convertir l’empresa en una de les poques a Catalunya capaces de controlar tot el cicle productiu: des de la recepció del floc de cotó fins a l’acabat final del teixit. L’empresa tenia tres punts neuràlgics: les filatures a Monistrol de Montserrat, la producció de teixits a Granollers i la gestió comercial al carrer Ali Bei número 11 de Barcelona. Allà no només hi havia el despatx comercial; Umbert hi tenia la seva residència i era el magatzem central. La ubicació al carrer Ali Bei situava l’empresa al cor del nou districte comercial de Barcelona, facilitant el contacte amb altres fabricants, proveïdors de maquinària i el port per a l’exportació dels seus productes.
En aquesta casa va morir el 17 d’abril de 1917. Va morir solter i sense descendència. En el seu testament va llegar 200.000 pessetes a l’Hospital de Sant Feliu de Codines i 50.000 al de Granollers. Els seus hereus van ser els nebots de la seva germana Maria Umbert i Joan Roca Cassart, que van constituir la societat Nebots de Josep Umbert. Al cap de deu anys, el 1927, va passar a anomenar-se Roca Umbert SA. Sota la direcció d’Esteve Roca Umbert, l’empresa va créixer fins als 2.000 treballadors i va implementar un avançat sistema de paternalisme industrial per millorar la vida dels seus empleats i augmentar la productivitat, destacant la creació d’habitatges per a treballadors, serveis sanitaris propis, escoles per als fills dels treballadors, economats i espais d’esbarjo.
A la dècada de 1930, la família va transformar la seva antiga residència de Granollers en la Casa Cuna, una guarderia gratuïta perquè les treballadores poguessin deixar-hi els seus fills. Va ser una de les primeres escoles infantils d’Europa integrades en l’ecosistema d’una fàbrica. Permetia que les mares treballadores deixessin els seus fills, generalment de 0 a 6 anys, de manera gratuïta durant la jornada laboral. No era només un lloc de custòdia; els infants rebien alimentació i atenció bàsica. La Casa Cuna va facilitar que les dones no haguessin d’abandonar el mercat laboral després de la maternitat, un problema crític en una indústria on la mà d’obra femenina era el motor de la producció de cotó.
Durant la Guerra Civil, la fàbrica va ser col·lectivitzada sota el nom d’Espartacus. Va canviar la producció orientant-la a mantes i uniformes militars per al front. En finalitzar la guerra, la fabricació va tornar a la normalitat. El 1951 va construir la seva pròpia central tèrmica per garantir el subministrament ininterromput d’electricitat i vapor a tota la fàbrica, evitant els constants talls de llum i les restriccions elèctriques de l’època d’autarquia. Funcionava cremant combustibles fòssils per generar energia: inicialment carbó, després fuel i finalment gas natural. La Tèrmica, com es coneixia, ja no produeix energia per als telers, sinó que s’ha convertit en un Centre d’Interpretació de l’Energia.
El declivi del sector tèxtil als anys 70 i 80, marcat per l’obertura de mercats i l’arribada de productes de baix cost, va conduir al tancament definitiu de la producció el 1991. El final de l’activitat fabril no va significar la desaparició de la seva història. El 1994, l’Ajuntament de Granollers va adquirir el complex i va iniciar un procés de transformació que va culminar el 2003 amb la inauguració de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, un espai de creació cultural, dansa, música i memòria històrica.
