No és que tothom vulgui apartar Junts de la política catalana i espanyola. És que Junts fa anys que s’aparta voluntàriament de l’espai polític que un dia va ocupar. Un espai ampli, central, catalanista, pragmàtic i decisiu que va convertir Convergència i Jordi Pujol en una força determinant tant a Catalunya com a Madrid.
El gran problema de Junts no és la persecució dels seus adversaris. El gran problema de Junts és que fa molt de temps que va deixar de defensar els interessos generals de Catalunya per concentrar-se, gairebé exclusivament, en una causa: la situació personal i política de Carles Puigdemont i dels dirigents fugits després del procés.
Des del 2017, bona part de l’energia política del partit ha girat al voltant d’una única obsessió. L’amnistia, el retorn de Puigdemont i les negociacions amb l’Estat vinculades al procés i a la supervivència política dels qui van dirigir aquell desafiament institucional. Mentrestant, Catalunya continuava tenint els mateixos problemes de sempre: habitatge, infraestructures, sanitat, educació, competitivitat econòmica o seguretat ciutadana.
Milers de catalans es van sentir decebuts. Els que van donar suport al procés perquè creien que conduiria a una independència efectiva. I també els que s’hi van oposar però esperaven que, un cop acabat el xoc polític, els seus dirigents assumissin responsabilitats i reconstruïssin ponts. Cap de les dues coses no va passar.
La figura de Carles Puigdemont, que durant anys va ser presentada com un actiu electoral imprescindible, s’ha convertit progressivament en un llast per a la mateixa formació. Cada decisió estratègica sembla condicionada per la seva situació personal. Cada debat polític acaba girant al voltant de la seva figura. Cada negociació acaba vinculada al seu futur.
I mentre Junts mira constantment cap a Waterloo, el mapa polític català continua movent-se. D’una banda, Aliança Catalana ha ocupat l’espai dels qui consideren que Junts es va quedar a mig camí i que l’independentisme ha de ser més contundent, més identitari i menys ambigu. De l’altra, Esquerra Republicana continua disputant-li part de l’electorat sobiranista tradicional.
Però potser el cop més dur arriba des del PSC. Salvador Illa ha entès que existeix una enorme bossa de votants moderats, catalanistes, municipalistes i de sensibilitat centrista que durant dècades van trobar encaix en l’espai convergent. Molts d’ells ja no se senten representats per una formació que ha convertit la política catalana en una extensió permanent del procés.
El resultat és evident: Junts perd espai per tots dos costats. Per la dreta independentista més dura i pel centre catalanista moderat. I quan un partit perd terreny, simultàniament, en ambdues direccions, sol ser perquè ha deixat buit el lloc que ocupava.
Per això, potser la pregunta no hauria de ser qui vol apartar Junts. La pregunta és quan Junts va decidir abandonar el projecte polític que va convertir Convergència en la força hegemònica de Catalunya durant més de dues dècades. Perquè l’evidència cada cop més estesa és que no han estat els adversaris qui han matat la gallina dels ous d’or. Han estat ells mateixos.
