Com va viure Granollers la guerra de Successió? En un primer moment, igual que la resta d’institucions catalanes, la ciutat va adoptar una postura pragmàtica. El 1701 Granollers va participar en les corts que van jurar fidelitat a Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, “el Rei Sol”. El nou rei va jurar respectar les constitucions i els drets de Catalunya, en un equilibri que semblava garantir la continuïtat institucional. Tanmateix, el centralisme que havia heretat del seu avi va generar desconfiança entre les elits polítiques. Lluís XIV governava des de Versalles per a tota França. El mateix volia fer el seu nét des de Madrid. Aquesta inquietud va facilitar que el bàndol contrari als Borbons, format per Anglaterra i Àustria, maniobrés a favor del seu candidat, l’arxiduc Carles.
Per a Granollers, el compromís amb la causa austracista no va ser una decisió presa de manera sobtada. Tot al contrari. Va ser una decisió forjada per la conjuntura i per la necessitat de protegir els seus privilegis. El 1705, després del Pacte de Gènova, els exèrcits de l’arxiduc van desembarcar a la costa catalana. A Barcelona l’arxiduc va ser proclamat rei com a Carles III. Els síndics de Granollers —els representants legals i defensors dels interessos de la comunitat davant les institucions superiors— hi van acudir per retre-li homenatge, segellant així un compromís que exigia sacrificis constants en forma de fam, subministraments i diners. La guerra va deixar de ser un concepte llunyà per convertir-se en una realitat quotidiana de terres abandonades, saquejos de tropes enemigues i una pressió fiscal esgotadora.
El moment culminant d’aquesta relació entre la corona i la vila va tenir lloc en el cru hivern de 1710. Granollers es va convertir, per una nit, en el centre neuràlgic de la cort. El 30 de gener Carles III va tornar de la seva visita a Girona i Vic decidint pernoctar a la ciutat. Va passar la nit al Casal Perpinyà-Masferrer. Antoni Grat de Perpinyà, prestigiós jurista i antic diputat de la Diputació del General, era el patriarca d’una nissaga que personificava la fidelitat a la causa de l’arxiduc d’Àustria. El seu fill Francesc i la seva nora Maria Rosa Santpere es van encarregar que la recepció estigués a l’altura de la dignitat reial.
Malgrat la penúria generalitzada i l’esgotament dels recursos locals, el Consell de la Vila no va escatimar despeses per a la logística de l’esdeveniment. Es va organitzar un fastuós banquet a la Plaça de la Porxada, on les viandes més exquisides, des de capons i perdius fins a dolços i vins selectes, contrastaven dolorosament amb la fam d’una població delmada pel conflicte. La plaça es va il·luminar amb espectacles pirotècnics coneguts com la invenció del foc, creant un miratge de glòria i estabilitat enmig del caos bèl·lic. El monarca va marxar l’endemà pel portal de Sant Cristòfol, deixant enrere una vila exhausta però orgullosa de la seva lleialtat. Aquesta porta es trobava a l’actual carrer Barcelona, que connectava amb el camí reial cap a la capital. El portal i la seva capella van ser enderrocats el 1854 per facilitar el creixement urbanístic de la ciutat i l’eixample dels carrers, en un període en què les muralles ja no tenien funció defensiva.
L’esplendor d’aquella visita reial va ser el preludi d’un declivi inevitable. L’escenari internacional va canviar el 1711 amb la mort de l’emperador electe del Sacre Imperi Romanogermànic, Josep I d’Habsburg. En convertir-se l’arxiduc en hereu —després de la mort del seu pare Leopold I el 1705—, Anglaterra i Àustria van començar a veure amb recel la possibilitat que una sola persona concentrés tant poder. L’equilibri que buscaven es va trencar i el 1713 es va signar la Pau o Tractat d’Utrecht. En aquest acord, les potències europees van reconèixer Felip V com a rei d’Espanya a canvi de concessions territorials i comercials. L’arxiduc va ser proclamat emperador com a Carles VI. L’estabilitat s’havia establert a tota Europa, menys a Catalunya, que va decidir resistir en solitari contra les forces borbòniques. De juliol de 1713 a setembre de 1714 Catalunya va lluitar en una guerra estèril, perquè el mapa d’Europa ja estava definit i aquella resistència va ser considerada un conflicte intern espanyol que no interferia en l’equilibri europeu.
Arribats a aquest punt, Antoni Grat de Perpinyà, l’amfitrió de l’arxiduc, va optar pel realisme polític i es va adherir a Felip V per intentar salvar el patrimoni familiar, renunciant als privilegis que l’arxiduc li havia concedit. El seu fill Francesc de Perpinyà, en canvi, va representar la resistència. Es va traslladar a Barcelona, es va integrar en el govern de la Diputació del General com a oïdor militar i es va convertir en un dels defensors més ferms de la ciutat fins al final. Perpinyà va mantenir una postura inflexible. Mentre Barcelona queia sota el pes de les bombes i l’assalt final, ell va ser l’únic membre del govern que va votar en contra de la capitulació. Per a ell, la rendició no era una opció acceptable davant el que considerava una traïció a les llibertats fonamentals. Després de la rendició, el 12 de setembre de 1714, li van confiscar tots els béns i la seva família va quedar sumida en una profunda precarietat econòmica, que no es començaria a alleujar fins després del Tractat de Viena de 1725.
Gràcies —o com a conseqüència— d’aquest tractat, Carles VI va reconèixer Felip V com el legítim rei d’Espanya, i Felip V va renunciar a les seves pretensions sobre els territoris italians i dels Països Baixos que Espanya havia perdut. Espanya va concedir privilegis comercials exclusius a la Companyia d’Ostende, una empresa comercial de l’emperador. També es van projectar matrimonis entre els fills dels dos monarques, tot i que mai no es van arribar a concretar.
Per què Francesc de Perpinyà va recuperar les seves possessions? Carles VI va renunciar definitivament a les seves pretensions al tron d’Espanya exigint una amnistia general per a tots aquells que havien donat suport al bàndol austracista durant la guerra de Successió. Felip V es va comprometre a retornar els béns, honors i rendes confiscats als nobles i ciutadans que havien estat represaliats o exiliats.
Quins béns va recuperar el 1725? Es van aixecar els embargaments sobre les seves propietats. La família va recuperar les possessions a la zona de Granollers i el control sobre terres agrícoles i propietats urbanes vinculades al seu llinatge, que des del 1714 havien estat administrades per la Reial Junta d’Hisenda o de Segrestos. Això li va permetre tornar a figurar entre l’alta noblesa terratinent de Catalunya.
Francesc de Perpinyà, igual que Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí —que també tenia interessos econòmics al Vallès—, simbolitza el suport del Vallès a la defensa de Barcelona.
