La primera pista va aparèixer en el terreny simbòlic. La recuperació del vell lema “No a la guerra”, amb el qual l’esquerra espanyola es va mobilitzar massivament el 2003, no sembla una simple coincidència retòrica. És una picada d’ullet política molt calculada. Aquell eslògan va marcar tota una generació progressista i va ser un dels motors emocionals del canvi polític que es va produir a Espanya el 2004. Recuperar-lo ara és, en essència, activar aquesta memòria col·lectiva.
Sánchez està intentant construir un relat en què ell es converteixi en el principal referent de l’esquerra davant d’un nou eix polític internacional. En aquest relat apareix una confrontació clara: d’una banda, el bloc progressista europeu que ell aspira a representar; de l’altra, el món que ell mateix denomina el del “fang”, on col·loca la dreta espanyola i els moviments polítics que orbiten al voltant de Donald Trump.
L’estratègia té un component internacional molt clar. Sánchez ha intensificat el seu perfil exterior, projectant-se com un dels pocs líders europeus que s’atreveix a marcar distàncies amb Washington quan governa Trump o quan la política nord-americana pren decisions que generen rebuig en una part de l’opinió pública europea. Aquesta posició li permet presentar-se com una mena de valedor de l’esquerra continental, un paper que a Espanya també té rendibilitat electoral.
Però més enllà del discurs, el que és important és el calendari. I aquí és on apareix la veritable qüestió: quan.
En l’entorn polític del Govern cada vegada pesa més la idea que Sánchez ja no contempla arribar fins a l’estiu de 2027, data en què teòricament tocarien les pròximes eleccions generals. El desgast acumulat de la legislatura, la pressió judicial en diversos fronts i el clima polític fan pensar que el president preferirà escollir el moment en què consideri que té més capacitat de mobilització.
I aquest moment podria situar-se el 2026. Sobre la taula, segons diferents anàlisis polítiques i converses en els cercles de poder de Madrid, hi ha dues finestres possibles: juny i octubre.
La primera opció seria juny. No és una data casual. Tot apunta que el president andalús, Juanma Moreno, podria convocar eleccions autonòmiques a Andalusia aquell mes. Si això passa, Sánchez tindria una temptació evident: fer coincidir les eleccions generals amb les andaluses.
La lògica seria purament estratègica. Les enquestes no són especialment favorables al PSOE andalús, que lidera la candidata socialista María Jesús Montero, davant d’un Juanma Moreno Bonilla que manté nivells de popularitat i fidelitat de vot molt elevats. En un escenari exclusivament andalús, el Partit Popular podria ampliar encara més el seu avantatge. Però si les eleccions autonòmiques coincidissin amb unes generals, l’escenari canviaria. La mobilització del vot progressista augmentaria i el pes de la campanya nacional podria reduir el marge del Partit Popular a Andalusia. No es tractaria tant de guanyar com de reduir la distància, segons els analistes del PSOE.
La segona opció en el calendari seria octubre. I aquí entra en joc Catalunya.
L’estabilitat política catalana depèn en gran mesura de la relació entre el president de la Generalitat, Salvador Illa, i Esquerra Republicana. Si Illa aconsegueix tancar un acord pressupostari amb Oriol Junqueras per al 2026, el calendari podria mantenir-se estable. Però si aquest acord no arriba, el president tindria a la seva mà convocar un avançament electoral. Aquest avançament podria situar-se a la tardor. I aquí apareix una oportunitat estratègica per a Sánchez: fer coincidir les eleccions generals amb unes catalanes anticipades.
No seria una coincidència menor. Catalunya és, en aquests moments, el principal pilar electoral del socialisme espanyol. El PSC s’ha convertit en el motor territorial més important del PSOE i el vot català és clau per a qualsevol majoria parlamentària progressista. Si Sánchez aconseguís sincronitzar unes generals amb unes catalanes, podria aprofitar l’embranzida electoral del PSC i reforçar la seva base en el territori que avui representa el graner de vots socialistes més important i, juntament amb el País Basc, el pitjor escenari autonòmic per al PP i Vox, on els seus vots són gairebé irrellevants.
En definitiva, el president del Govern sembla estar jugant amb dos calendaris possibles. Juny, amb Andalusia com a escenari central. Octubre, amb Catalunya com a aliat electoral.
Existeix una tercera via, tot i que és més arriscada perquè suposa, en la versió de juny, fer coincidir les eleccions andaluses, les generals i ¡les catalanes!, en el cas que Illa pogués preparar-les adequadament i es constatés ben aviat la negativa d’ERC a donar suport als pressupostos. Això obligaria el PSC a posar en marxa la maquinària electoral amb poc temps i amb cert risc. Aquesta coincidència electoral seria una autèntica bomba que donaria molta força als socialistes i restaria vots a la dreta (Vox i PP), provocant un altre efecte col·lateral: la gairebé desaparició del vot de “les altres esquerres” i perjudicant els suposats aliats socialistes fins ara: Sumar i Podemos.
Aquesta versió es desmuntaria si ERC acceptés la pressió socialista i votés a favor del pressupost de 2026 d’Illa, tal com els socialistes accepten les contínues pressions nacionalistes.
Mentrestant, el relat polític ja està en marxa. El retorn del “No a la guerra”, la confrontació amb el trumpisme, el discurs contra el “fang” i la construcció d’un perfil internacional més marcat no són episodis aïllats. Formen part d’un mateix guió. Un guió que, a poc a poc, comença a assemblar-se cada vegada més a una precampanya electoral.
Una nota: avui mateix els nois i noies de Tezanos estan realitzant, des de Madrid, una macroenquesta telefònica d’intenció de vot nacional, autonòmic, etc.… Blanc i en ampolla.
