El tràgic crim de la nit de Nadal que va commocionar Granollers

Enmig d’una violenta discussió domèstica, Rosa Guardia Reverte, de 37 anys, va assestar diverses punyalades mortals al seu marit, José Torres Peña, de 50 anys. Aquell acte de desesperació i ràbia no només va posar fi a la seva vida, sinó que va inaugurar un dels episodis més macabres i mediàtics de la crònica negra espanyola de finals del segle XX. Un succés que commocionaria una comunitat obrera i que deixaria una profunda cicatriu psicològica en una família trencada per la misèria i el silenci.

La mort de José Torres no es va descobrir immediatament. El veritable horror va començar a gestar-se quaranta-vuit hores després del parricidi, quan els efectes de l’embriaguesa van donar pas a un fred càlcul de supervivència. Sola i desbordada davant la magnitud del que havia fet, però amb la ment fixada a eludir l’acció de la justícia, Rosa Guardia va prendre una decisió esfereïdora. Amb l’ajuda forçada i el consentiment espantat d’alguns dels seus sis fills, va començar a aixecar un envà dins d’un armari del seu propi dormitori.

Maó a maó, amb el ciment endurint-se en la intimitat de l’habitatge familiar, va construir un doble fons. Allà, a la foscor, va emparedar el cadàver del seu marit. D’aquesta manera, la rutina de la casa va continuar desenvolupant-se a escassos centímetres d’un secret sepultat sota guix. Els nens menjaven, dormien i anaven a l’escola sabent que el cos inert del seu pare habitava el mateix espai que ells, ocult darrere la roba penjada i un mur improvisat.

Durant setmanes, Rosa Guardia va desplegar una elaborada estratègia de distracció. L’absència de José Torres no va trigar a despertar sospites entre els veïns i la resta de familiars, que coneixien el caràcter tempestuós de la parella però no concebien una desaparició tan sobtada. Per fer callar els rumors, la dona va elaborar una mentida agosarada que fins i tot la va portar a les pantalles de televisió de tot el país.

El febrer de 1995 va acudir al conegut programa ¿Quién sabe dónde? de Televisió Espanyola, un espai que reunia milions d’espectadors cada setmana a la recerca de persones desaparegudes. Davant les càmeres, amb un rostre que barrejava l’angoixa fingida i el cansament real, Rosa Guardia va suplicar ajuda per localitzar el seu marit, assegurant que havia marxat voluntàriament després d’una baralla i que temia pel seu benestar.

Aquest nivell de cinisme i la desesperada posada en escena no van fer sinó alimentar l’impacte públic posterior quan la veritat va sortir a la llum. L’opinió pública contemplava amb incredulitat com una aparent víctima de la desgràcia familiar amagava, en realitat, el secret d’un crim sota el seu propi sostre.

Tanmateix, el formigó i l’engany no són suficients per contenir la culpa quan aquesta devora aquells que es veuen obligats a compartir-la. La pressió psicològica es va fer insuportable, especialment per a la filla gran del matrimoni, Rosi Torres. Empesa per un remordiment impossible de suportar i pels malsons recurrents que significava habitar una llar convertida en mausoleu, la jove no va poder resistir més el pes del secret.

A principis de febrer de 1995, Rosi es va presentar a les dependències policials de la localitat veïna de Sant Cugat per confessar el que havia succeït en la intimitat de Can Gili la nit de Nadal. La seva declaració, precisa i colpidora, va desencadenar una ràpida intervenció de les forces de seguretat. Els agents es van personar al bloc Montserrat i, després d’escorcollar el dormitori principal, van enderrocar el fals envà de l’armari.

La macabra confirmació de les paraules de la jove va desfermar una onada d’estupor al veïnat. Rosa Guardia va ser detinguda immediatament i posada a disposició judicial. El titular del Jutjat d’Instrucció número 5 de Granollers va decretar el seu empresonament provisional sense fiança després d’escoltar un relat que va esgarrifar els investigadors.

La resolució del cas va avançar amb rapidesa gràcies a la confessió completa de la parricida. Davant del jutge, Rosa Guardia va assumir tota l’autoria de les punyalades i del posterior ocultament del cadàver, exculpant fermament els seus fills menors d’edat del disseny i execució del crim. Va declarar que els nois només havien actuat sota les seves estrictes ordres, paralitzats per la por i per una absoluta submissió materna.

Aquesta assumpció de culpabilitat pretenia protegir el futur d’una descendència ja marcada per la tragèdia. La filla gran, que inicialment havia estat retinguda per una presumpta complicitat en l’encobriment, va quedar en llibertat sense fiança després de declarar com a testimoni clau contra la seva mare, en una sessió judicial d’elevada càrrega emocional que va evidenciar la profunda fractura afectiva de la família.

Rosa Guardia va ser condemnada a una pena d’11 anys de presó per l’assassinat i l’emparedament del seu marit, una sentència que en aquella època va reflectir les circumstàncies atenuants derivades del context de marginalitat, les greus desavinences conjugals i els problemes crònics amb l’alcohol que envoltaven la convivència del matrimoni.

La premsa de l’època no va trigar a batejar el succés com el cas de la Dulce Neus II, en referència al conegut crim comès anys abans per Neus Soldevila a la província de Barcelona, que també va instrumentalitzar els seus propis fills per acabar amb la vida del patriarca familiar. Tanmateix, les anàlisis mediàtiques i criminològiques modernes han matisat aquesta etiqueta, situant el cas de Granollers dins d’un espectre complex de discursos sobre la violència en l’àmbit domèstic.

A diferència d’altres parricidis, el crim de Can Gili va posar al descobert les mancances més crues de les perifèries urbanes dels anys noranta: famílies nombroses atrapades en cicles de pobresa, addiccions no tractades i una manca absoluta de xarxes efectives d’assistència social.

El pas de les dècades no ha esborrat l’impacte d’aquest cas, que continua figurant als annals de la crònica negra espanyola no només per l’horror físic de l’emparedament en plena nit de Nadal, sinó per la terrible dimensió humana d’uns fills obligats a triar entre el pes de la llei i la lleialtat cega a una mare que acabava de convertir-los en guardians d’una tomba oculta dins del seu propi armari.