La lectura oficial serà senzilla: Junts ja té candidat per intentar recuperar l’alcaldia de Barcelona. Tanmateix, la lectura política és força més profunda. Jordi Martí no és un dirigent sorgit de l’òrbita de Puigdemont ni de l’aparell liderat per Jordi Turull. Martí representa la continuïtat del projecte municipalista que va encarnar Xavier Trias i, en certa manera, la recuperació d’aquella vella Convergència que prioritzava la gestió, el pragmatisme i la proximitat al ciutadà per damunt dels grans gestos i dels discursos èpics.
No és casualitat que Barcelona hagi estat l’escenari d’aquesta primera rebel·lió. La capital catalana sempre ha mantingut una personalitat política pròpia dins de l’espai nacionalista. Mentre Waterloo ha construït durant anys un relat basat en la confrontació permanent i el lideratge personalista de Puigdemont, una part creixent de Junts comença a preguntar-se si aquest model continua sent útil per guanyar eleccions i governar institucions.
La victòria de Martí demostra que existeix una militància que vol tornar a parlar d’habitatge, seguretat, mobilitat, comerç i gestió municipal. En definitiva, dels problemes reals dels ciutadans. I també evidencia que el cognom Puigdemont ja no garanteix automàticament la victòria en qualsevol procés intern del partit.
Seria exagerat afirmar que Puigdemont ha perdut el control de Junts. Continua sent la figura més coneguda de la formació i conserva una enorme influència sobre una bona part de l’organització. Però també seria un error minimitzar el que ha passat a Barcelona. Les grans transformacions polítiques rarament comencen amb una derrota definitiva; acostumen a començar amb petites esquerdes que acaben convertint-se en fractures impossibles de reparar.
La pregunta que deixa aquesta votació és evident: estem assistint al naixement d’una nova majoria dins de Junts? Una majoria menys pendent de Waterloo i més propera a l’esperit de l’antiga Convergència. Una majoria que considera que el partit necessita tornar a ser una força de govern abans que un instrument al servei d’una única figura política.
Barcelona ha parlat. I ho ha fet enviant un missatge que va molt més enllà d’unes primàries municipals.
