L'acord confirma una realitat política que durant anys molts han preferit ignorar: Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal estan condemnats a entendre's. Agradi més o menys a les seves respectives direccions, l'aritmètica parlamentària converteix tots dos partits en socis gairebé inevitables allà on l'esquerra no suma. La política espanyola ha entrat en una nova etapa en què la confrontació electoral haurà de donar pas, després de les urnes, a la cultura del pacte.
I això, lluny de ser una mala notícia, pot resultar enormement positiu per als mateixos ciutadans. Ha arribat el moment de comprovar si Vox és capaç de traslladar el seu discurs polític a la gestió diària d'una administració. Durant anys, els seus adversaris han presentat el partit de Santiago Abascal com una formació incapaç de governar. Ara ja no hi haurà hipòtesis, sinó fets. És l'hora de substituir els discursos per la gestió, de canviar els titulars pels resultats i de demostrar si les promeses electorals poden transformar-se en polítiques públiques eficaces.
Però l'examen no serà només per a Vox. També ho serà per al Partit Popular. Governar en coalició exigeix negociar, cedir i complir els acords signats. Els ciutadans podran comprovar fins a quin punt totes dues formacions són capaces de conviure, de resoldre les seves diferències i d'oferir governs estables sense convertir cada discrepància en una crisi política.
Tot plegat adquireix encara més rellevància si, com apunten nombroses enquestes, Espanya s'encamina cap a unes pròximes eleccions generals en què el Partit Popular difícilment assolirà la majoria absoluta. Si finalment Feijóo necessita el suport de Vox per arribar a la Moncloa, els governs autonòmics seran la millor carta de presentació d'aquesta futura aliança. Seran l'aparador on els espanyols podran valorar com funciona realment un Executiu compartit entre tots dos partits.
A més, si les previsions demoscòpiques es consoliden, el bloc del centredreta podria assolir una majoria parlamentària molt àmplia, suficient fins i tot per abordar reformes estructurals que durant anys han romàs bloquejades. Però perquè aquesta oportunitat arribi a materialitzar-se serà imprescindible que hi hagi confiança mútua i que els ciutadans percebin que tots dos partits són capaços de governar junts amb responsabilitat.
En definitiva, el veritable interès del pacte andalús és que comença una etapa d'avaluació política. Els votants disposaran, finalment, d'exemples reals per jutjar com governen plegats el Partit Popular i Vox. Ja no n'hi haurà prou amb les promeses ni amb els temors alimentats des d'un costat o l'altre. Parlaran els fets, parlarà la gestió i parlaran els resultats. I aquest serà, probablement, el millor assaig general del que algun dia podria passar al Govern d'Espanya.
També convé recordar que l'esquerra fa anys que governa mitjançant coalicions formades per partits amb profundes diferències ideològiques: el PSOE, Podem primer, Sumar després, juntament amb ERC, Bildu, el PNB, Junts i altres formacions nacionalistes i regionalistes. El balanç d'aquesta experiència serà jutjat pels ciutadans, però demostra una realitat incontestable: la política espanyola ha entrat definitivament en l'era dels pactes.
Si l'esquerra ha governat recolzant-se en aliances múltiples, no hi ha cap raó per pensar que el centredreta no pugui construir una majoria estable sobre la base de dos partits. La diferència, com sempre, la marcaran la gestió i els resultats. Serà l'aparador on els espanyols podran jutjar no allò que prometen el PP i Vox, sinó allò que són capaços de fer quan governen junts.
Els pròxims mesos serviran per aclarir moltes incògnites. Andalusia no només estrena un nou Govern; inaugura la darrera peça del gran assaig polític del centredreta espanyol. A partir d'ara parlaran els butlletins oficials, les lleis aprovades, els pressupostos i la capacitat de tots dos partits per governar junts. I això, per damunt de qualsevol discurs, serà el que acabarà convencent —o no— els espanyols quan arribi l'hora d'escollir el pròxim Govern de la nació.
