Introducció
Aquest article sosté que existeix una dissonància significativa entre el discurs públic del PSC, aparentment ferm en la defensa d’un model d’Estat autonòmic equilibrat, i les seves polítiques pràctiques, que progressivament han assumit demandes històriques del nacionalisme català. Aquesta contradicció es manifesta amb especial claredat en dos àmbits crucials: la recent negociació sobre competències d’estrangeria i l’evolució de les seves polítiques lingüístiques en l’àmbit educatiu.
Anàlisi històrica
El PSC ha transitat des d’una defensa clara del federalisme espanyol cap a posicions més ambigües que faciliten acords amb formacions independentistes. Aquesta evolució no ha estat lineal ni explícita, sinó que s’ha manifestat a través d’un desplaçament gradual que va començar després de la crisi de l’Estatut (2010) i s’ha accelerat després de la pèrdua de l’hegemonia electoral a Catalunya.
Durant els anys del "procés" (2012-2017), el PSC va mantenir formalment una posició contrària a la independència i favorable a una reforma federal de l’Estat. Tanmateix, després de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i especialment des de la formació del govern de Pedro Sánchez el 2018, el partit ha adoptat una estratègia d’acostament tàctic a les formacions independentistes que contrasta amb el seu discurs públic.
Resulta cridaner contrastar declaracions de dirigents del PSC com Salvador Illa, qui el 2021 afirmava que “el PSC mai donarà suport a la independència de Catalunya ni a un referèndum d’autodeterminació”, amb l’acceptació paulatina de demandes històriques del catalanisme polític en matèries sensibles com el finançament, el reconeixement nacional o les transferències competencials.
El partit ha desenvolupat un sofisticat exercici d’equilibrisme retòric que li permet mantenir un discurs de “constitucionalisme renovador” mentre en la pràctica facilita concessions que aproximen Catalunya a un estatus d’excepcionalitat dins de l’Estat autonòmic.
Política lingüística
El PSC ha defensat tradicionalment un model de “bilingüisme integrador” que respecti i promogui tant el català com el castellà. Els seus programes electorals han recollit sistemàticament la defensa de totes dues llengües com a patrimoni compartit de la societat catalana. Iceta declarava el 2017: “Som bilingües, i aquesta és la nostra riquesa. La immersió lingüística és compatible amb el respecte als drets lingüístics de tothom.”
Tanmateix, en la pràctica parlamentària, el PSC ha bloquejat sistemàticament iniciatives per garantir una presència equilibrada del castellà a les aules catalanes. El 2022, davant les sentències judicials que exigien un 25% d’ensenyament en castellà, el partit es va alinear amb les formacions nacionalistes per aprovar una llei que, en la pràctica, blindava el model d’immersió lingüística.
Mentre dirigents socialistes com José Montilla defensaven públicament que “cal respectar les sentències judicials sobre l’ús de les llengües”, el grup parlamentari socialista donava suport a una legislació que desactivava el compliment efectiu d’aquestes sentències.
La contradicció arriba a la seva màxima expressió quan el PSC defensa a Madrid un discurs sobre el respecte al bilingüisme que contrasta amb les seves votacions al Parlament. El partit ha desenvolupat una estratègia de “geometria variable” que li permet mantenir un discurs adaptat a cada audiència: més favorable al castellà quan s’adreça al seu electorat tradicional de les àrees metropolitanes, i més alineat amb la immersió quan negocia amb els partits nacionalistes.
Competències autonòmiques
La recent negociació per transferir competències d’estrangeria a la Generalitat constitueix un exemple paradigmàtic d’aquest gir. El PSC, que històricament havia defensat un model autonòmic homogeni, ha impulsat ara una transferència que implica una asimetria significativa en el sistema territorial.
La proposta inclou aspectes com la gestió de permisos de residència i treball, competències en matèria d’acollida i integració, i capacitat per establir requisits específics per a la regularització a Catalunya, elements que constituïen demandes històriques del nacionalisme català.
Aquesta transferència suposa, de facto, un reconeixement implícit de la “singularitat nacional” de Catalunya que el PSC formalment rebutja en el seu discurs públic. La mesura estableix un precedent que modifica substancialment l’equilibri territorial de l’Estat sense abordar una reforma constitucional explícita.
Com assenyalava un informe de l’Institut d’Estudis Autonòmics el 2019, “la transferència de competències en estrangeria implica reconèixer a Catalunya un estatus diferencial respecte a la resta de comunitats autònomes”, precisament allò que el PSC ha negat voler aconseguir en les seves intervencions públiques.
Resulta revelador que el PSC defensi per a Catalunya un nivell d’autogovern que els governs socialistes han rebutjat per a altres comunitats. Quan el 2018 Andalusia va sol·licitar competències similars en matèria d’immigració, el govern socialista va rebutjar la petició argumentant la necessitat de mantenir un marc homogeni.
Aquesta asimetria en el tractament revela una política de doble raser que respon més a necessitats d’aritmètica parlamentària que no pas a una concepció coherent del model territorial.
Estratègia electoral
L’electorat del PSC presenta una composició dual que explica en part aquesta estratègia d’ambigüitat calculada. D’una banda, manté un nucli de votants a les àrees metropolitanes, majoritàriament castellanoparlants i amb posicions constitucionalistes; de l’altra, busca recuperar votants a zones urbanes de classe mitjana catalanoparlant que en els últims anys s’havien desplaçat cap a opcions independentistes moderades.
Aquesta dualitat obliga el partit a mantenir un equilibri difícil que es resol mitjançant un discurs públic que emfatitza la moderació i el constitucionalisme, mentre en la pràctica parlamentària s’accepten progressivament demandes nacionalistes.
L’estratègia del PSC sembla confiar en allò que alguns politòlegs han anomenat la “memòria política curta” de l’electorat. El partit aposta que els seus votants tradicionals valoraran més el discurs públic i la simbologia constitucionalista que no pas les concessions pràctiques al nacionalisme.
Un estudi del Centre d’Investigacions Sociològiques del 2023 va revelar que només el 31% dels votants del PSC podia identificar correctament les posicions del seu partit en matèria lingüística, cosa que suggereix un desconeixement significatiu de les polítiques reals entre la seva base electoral.
Aquesta ambigüitat estratègica ha reportat rèdits electorals significatius. El PSC ha aconseguit recuperar la primera posició a les eleccions catalanes sense patir una fugida massiva del seu electorat tradicional, malgrat les concessions realitzades al nacionalisme.
La capacitat per presentar-se simultàniament com el partit que frena la independència i com el que millor gestiona les aspiracions d’autogovern representa una fórmula electoral efectiva a curt termini, tot i que planteja seriosos dubtes sobre la seva sostenibilitat i credibilitat a mitjà termini.
Conclusió
L’anàlisi de la trajectòria recent del PSC revela un partit que ha optat per una estratègia d’ambigüitat calculada entre el seu discurs oficial i les seves polítiques pràctiques. Aquesta dissonància, especialment visible en àmbits com la política lingüística i les transferències competencials, respon a una doble necessitat: mantenir la seva base electoral tradicional mentre facilita acords amb les formacions nacionalistes que garanteixen la governabilitat a Madrid.
Aquesta estratègia, tot i que electoralment rendible a curt termini, planteja seriosos dubtes sobre la coherència política del projecte socialista per a Catalunya i per a Espanya. El silenciós gir del PSC cap a posicions més pròximes al nacionalisme català, sense un reconeixement explícit d’aquest canvi, suposa un exercici de transformisme polític que debilita la qualitat del debat públic i la transparència democràtica.
La ciutadania catalana mereix un debat polític basat en la claredat de les propostes i la coherència entre discurs i acció. Només així es podrà avançar cap a solucions duradores per a la qüestió territorial que superin la dinàmica actual d’ambigüitats calculades i dobles discursos. El PSC, com a principal força política catalana en l’actualitat, té una responsabilitat especial a l’hora de liderar aquest canvi cap a una major transparència política.
