Aquests dies, Catalunya celebrarà un any més la seva Diada, l’Onze de Setembre, com el seu dia nacional: el del record de la capitulació de Barcelona, l’any 1714, davant les tropes borbòniques, cosa que va comportar la suspensió, primer, i l’abolició de furs i privilegis un parell d’anys després. I per això, des de l’àmbit nacionalista català, s’ha dibuixat aquesta efemèride com la de la necessària reivindicació de la identitat catalana, diferent de la de la resta d’Espanya, contrària a la monarquia i, sobretot, socialment progressista. Perquè en això consisteix bàsicament l’homenatge que es tributa amb pompa i circumstància cada onze de setembre a la memòria de qui fou aleshores conseller en cap de la ciutat de Barcelona, Rafael Casanova, pare, si més no putatiu, de la defensa del catalanisme.
Tanmateix, la història i l’estudi seriós i analític d’aquesta ens donen una imatge molt diferent dels fonaments amb què el nacionalisme català ens vol fer empassar Casanova com un heroi. Un jurista que, efectivament, va tenir la responsabilitat de dirigir la defensa de la ciutat de Barcelona —no de tota Catalunya— davant el setge de tropes enemigues en una guerra de successió, i no de secessió, com se’ns vol explicar. Perquè a Catalunya mai no hi ha hagut una guerra de secessió per independitzar-se de ningú. Si de cas, com a molt, quelcom que s’hi pugui assemblar fou el 1934, amb l’Estat Català proclamat per Lluís Companys, que va durar tot just vint-i-quatre hores i que mai no va sortir del marc de la república federal espanyola. Un intent més durador i menys intens, això sí, que la famosa DUI del 2017, de menys d’un minut de suposada desconnexió i ruptura total.
Cal recordar sempre que l’11 de setembre de 1714 no fou un fet històric enmarcat en una guerra civil entre Espanya i Catalunya, ni un conflicte per la independència d’un territori, sinó l’atac final dins d’una de les moltes batalles en el context d’un litigi entre cases dinàstiques: la dels Borbons i la dels Habsburg (o Àustries). De fet, aquella guerra de successió acaba abans, el 1713, amb la signatura del Tractat d’Utrecht, la consolidació borbònica a Espanya i l’abandonament per part de l’Arxiduc Carles d’Àustria dels catalans, o realment d’una part d’ells, ja que n’hi havia a tots dos bàndols, utilitzats com a mers peons pels interessos de tots dos contendents.
De fet, s’ha de recordar que va ser Felip V el primer, després de gairebé setanta anys sense reunir-se, a convocar Corts a Barcelona el gener de 1701, que se celebrarien a l’octubre al Convent de Sant Francesc, per jurar-hi les Constitucions Catalanes, abans fins i tot d’haver posat un peu a Madrid per ocupar el tron d’Espanya. Un jurament que repetí de nou en clausurar aquelles Corts el gener de 1702. No resulta gens estrany, doncs, que el posicionament amb les armes contra el Borbó fos considerat un acte de rebel·lia, màxim en un sistema polític en què els monarques encara eren amos de terres i persones.
Casanova, a més, no fou cap màrtir de la seva causa, sinó que fou amnistiat per Felip V, la qual cosa fa pensar que no era pas aquest símbol a esborrar a tota costa, i continuà vivint a Barcelona fins al seu retir el 1737, podent exercir lliurement d’advocat, i morí anys més tard a Sant Boi de Llobregat. No hi ha dades, per tant, que avalin represàlies contra el que avui és un icona del nacionalisme català.
Ni tan sols es pot dir que Casanova fos un republicà convençut, sinó tot el contrari: un ferm defensor d’un monarca absolutista com ho era Carles III, pretès rei de tota Espanya i no sols de Catalunya, tan estranger o més que el Borbó Felip V, amb l’única avantatge de no ser francès, donat el record funest de les tropes gal·les en terres catalanes durant la Guerra dels Trenta Anys.
La iconografia de determinats personatges i fets històrics tendeix a ser idealitzada en grau summe, sobretot per qui vol construir un relat per superar contradiccions. I en el cas del nacionalisme, cal elevar a dogma allò que la ciència observa amb mirada crítica.
Per això, el mite fundacional d’aquesta Catalunya única, lliure i independent que es vol enaltir cada 11 de setembre no és més que això: una quimera imaginada que, amb més rigor històric, s’hauria d’haver fixat en una altra data.
I és que ni tan sols en la data de la capitulació de Barcelona van encertar: la ciutat es rendí el 12 de setembre, només un dia després del famós Pregó dels Tres Comuns (Diputació del General, Consell de Cent i Braç Militar) emès l’11, en què es cridava a resistir per “la llibertat de tot lo Principat y de tota Espanya”, convocant els barcelonins a “derramar gloriosament sa sanch y vida, per son Rey, per son honor, per la pàtria y per la llibertat de tota Espanya”. Tot això en un termini concret: una hora.
Un es pregunta per què mai es fa lectura pública d’aquest pregó cada Diada…
La història no és ni bona ni dolenta. És només història, i fou el que fou, i no el que alguns voldrien que hagués estat.
