L’arquitecte de la casa va ser Adolf Ruiz i Casamitjana, deixeble de Lluís Domènech i Montaner. Tot i que el Modernisme de Granollers s’associa estretament amb la figura de Manuel Joaquim Raspall, la Casa Josep Tardà destaca per ser una de les manifestacions més primerenques d’aquest estil a la ciutat, aportant un llenguatge visual que combina la tradició constructiva catalana amb les noves corrents estètiques europees i una marcada influència de l’estilització àrab. Ruiz i Casamitjana va dissenyar un edifici que, tot i trobar-se entre mitgeres, aconsegueix una presència institucional i artística notable gràcies a una composició de façana rigorosament simètrica.
L’estructura s’organitza en planta baixa, un pis principal i unes golfes. El que sorprèn és la barbacana de fusta que corona l’edifici. Aquesta protegeix la façana i li atorga un caràcter rústic, però sofisticat. A les golfes es desplega una arcuació de petites finestres que imita l’estil neoàrab o mossàrab. Aquesta tendència va ser molt utilitzada pel primer Modernisme, ja que cercava en les arrels peninsulars una alternativa als ordres clàssics tradicionals. Aquestes finestres trenquen la verticalitat del conjunt i aporten un joc d’ombres que enriqueix la textura del mur.
Al primer pis la simetria es manté a través d’una gran balconada correguda que abasta les dues obertures principals. Els elements de forja de les baranes són exemples de l’artesania del ferro, amb motius sinuosos que s’entrellacen formant dibuixos orgànics, típics del cop de fuet modernista. Les obertures són verticals, fet que genera un contrast harmoniós amb l’horitzontalitat marcada pel balcó i el ràfec superior. Els paraments de la façana no són superfícies mudes. Estan enriquits amb esgrafiats i detalls en relleu que envolten les llindes, aportant una capa de lectura ornamental que eleva l’edifici per damunt de l’arquitectura funcional del seu entorn.
La història de la casa està lligada a la del seu propietari, Josep Tardà i Mora. Personalitat de pes en la vida pública de Granollers, va arribar a ser alcalde de 1908 a 1909 i de 1914 a 1915. Militant de la Lliga Regionalista, la seva figura encarna a la perfecció aquella classe dirigent catalana que veia en l’arquitectura modernista una manera d’expressar la seva identitat cultural i el seu estatus social. La casa no només va ser la seva llar, sinó una declaració de principis al cor de Granollers. La Plaça de les Olles era, en aquell temps, un nus vital de comerç i trobada, i la presència de la residència de l’alcalde en aquell enclavament reforçava el prestigi d’aquella zona de la ciutat.
La plaça s’ha anat transformant al llarg dels anys. Moltes de les cases antigues amb finestrals medievals van ser enderrocades o reformades de manera irreversible, especialment a la segona meitat del segle XX. La Casa Josep Tardà i Mora ha aconseguit sobreviure mantenint gran part de la seva essència original. Tot i que la porta d’accés principal, a la planta baixa, ha patit modificacions respecte al plànol original de 1903, per adaptar-se a usos comercials, la resta de la façana es conserva com un document històric excepcional.
L’edifici està protegit com a Bé Cultural d’Interès Local per la Generalitat de Catalunya i forma part de la Ruta Modernista de Granollers. A la mateixa plaça hi trobem altres dos edificis amb aquesta denominació. Als números 4 i 5, Ca la Pepa Sastre i Ca la Pubilla. Al número 8, Can Culleres. Ambdues són l’únic testimoni de l’arquitectura de l’Edat Mitjana, quan Granollers era una vila emmurallada. La combinació de materials de la Casa Josep Tardà i Mora —ceràmica, ferro forjat, fusta i estuc— demostra l’alt nivell dels oficis de la construcció al Vallès d’aquella època. Els detalls de les llindes i la manera com l’arquitecte Ruiz i Casamitjana va resoldre la transició entre els diferents nivells de l’edifici mostren una sensibilitat que sorprèn, encara avui, els qui passegen per la Plaça de les Olles.
