L’anunci no arriba en fred. És el tercer episodi d’un curs marcat pel pols entre part del professorat i la Conselleria d’Educació. Des del març, manifestacions, aturades parcials i protestes han anat incrementant la pressió. Ara, el conflicte entra en una fase més organitzada i prolongada: diverses setmanes de mobilitzacions, amb jornades de vaga general en dates clau —12 i 27 de maig i 5 de juny— que amenacen amb alterar el ritme acadèmic a tota Catalunya.
Als centres educatius, l’ambient oscil·la entre la resignació i la determinació. Professors que encadenen mobilitzacions asseguren que l’acord assolit pel Govern amb alguns sindicats no respon a les demandes reals del sector. Les crítiques se centren en tres fronts: salaris que consideren insuficients, manca de recursos estructurals i una sobrecàrrega burocràtica que, diuen, ofega la tasca docent.
El calendari de protestes no es limita a les aturades generalitzades. Inclou també vagues territorials, mobilitzacions descentralitzades i accions als propis centres, dibuixant un mapa de conflicte estès per tot el territori. L’estratègia busca una visibilitat constant, evitant que la protesta es dilueixi en un sol dia d’impacte.
Mentrestant, el Govern es manté ferm. Defensa que l’acord signat representa el major esforç pressupostari en educació fins ara i rebutja reobrir la negociació en els termes que exigeixen els sindicats convocants. Aquest xoc de posicions ha bloquejat qualsevol via d’entesa immediata i deixa el conflicte en un punt d’enquistament.
A les sales de professors es repeteix una advertència que resumeix el clima: el curs podria no acabar amb normalitat. No és només una consigna sindical, sinó una sensació compartida en molts centres. La possibilitat que les mobilitzacions escalin —fins i tot afectant avaluacions o fites com les proves d’accés a la universitat— plana com a teló de fons.
Així, l’educació catalana enceta el tram final del curs amb una incertesa que va més enllà de les aules. El que està en joc no és només un calendari de vagues, sinó un model de negociació i la capacitat del sistema per absorbir el malestar de qui el sosté dia a dia. En aquest pols, el temps corre en contra de tots: del Govern, que necessita estabilitat, i d’un professorat que ha decidit que, aquesta vegada, no n’hi ha prou amb promeses.
