La primera proposta tombada va ser el famós no al decret òmnibus el gener del 2025. La següent va ser la seva negativa al decret “antiapagades” el juliol del 2025, tot i que aquí estaven alineats fins i tot amb Podemos i BNG… A continuació, el decret mixt (pensions + desnonaments) el gener del 2026, un altre decret òmnibus. Al mes següent, el vot en contra de l’Escut social (febrer del 2026) juntament amb PP, Vox i UPN.
I ahir, el NO a la pròrroga dels contractes de lloguer + límit del 2% a les pujades, que va votar novament amb PP, Vox i UPN, mentre que el PNB jugava a allò de “ni sí ni no ni tot el contrari”, com sempre, amb abstenció i el consegüent enuig per un meme dels socialistes bascos amb Aitor Esteban de protagonista.
Un altre dels vots negatius de gran calat també es va produir ahir, quan els postconvergents van tombar el consorci d’inversions pactat entre Esquerra Republicana i el PSC, en el que la portaveu Míriam Nogueras ha qualificat de “nou xiringuito”.
Anteriorment hi ha hagut altres col·lisions, però la d’ahir —votar en contra del decret de Sumar per prorrogar els lloguers, per beneficiar no se sap ben bé qui, però no els inquilins, ni els joves, ni encara menys els propietaris— és per felicitar-se. Per dues raons: per justa i perquè ha provocat una nova fricció dins del Govern d’Espanya entre el PSOE i Sumar.
Especialment interessant i aclaridor va resultar escoltar i analitzar la frase que va llançar ahir tarda Jordi Turull, en una roda de premsa després d’un dinar amb empresaris del Vallès Oriental: “quan fas política d’habitatge i et cau més simpàtic l’okupa que el propietari, vas al fracàs”.
No és només una crítica a una política concreta. És gairebé una confessió. Un reconeixement implícit que alguna cosa s’havia torçat en l’ecosistema polític català, on durant anys s’ha confós sensibilitat social amb menyspreu a la propietat, i justícia amb populisme. Junts per Catalunya, que havia transitat per terrenys més emocionals que racionals sota la llarga ombra de Puigdemont, sembla de sobte retrobar-se amb una paraula gairebé oblidada: seny.
I el matís no és menor. Perquè el “seny” no és només prudència; és una manera d’entendre la política des de la responsabilitat, des de l’equilibri entre drets, des de la consciència que governar no és agitar consignes sinó ordenar realitats. Durant massa temps, el debat sobre l’habitatge a Catalunya ha estat segrestat per una narrativa on el propietari era poc menys que sospitós i l’okupa, una víctima sistèmica. Però la realitat —tossuda, com sempre— s’ha encarregat de desmuntar aquest relat.
Casos recents han evidenciat com la legislació pot acabar perjudicant precisament qui hauria de protegir, deixant propietaris en situacions kafkianes i sense solucions ràpides. I aquí és on la frase de Turull pren tot el seu sentit: no és ideologia, és diagnòstic.
El més interessant no és només el que diu, sinó qui ho diu i des d’on. Perquè en aquest gir discursiu hi ha alguna cosa més profunda: una certa nostàlgia de la vella Convergència i Unió, aquella que entenia que la centralitat política no es construeix a base d’extrems, sinó d’equilibris. Que la prosperitat exigeix seguretat jurídica. I que la política útil no es mesura per aplaudiments a les xarxes, sinó per resultats en la vida quotidiana.
De sobte, Junts per Catalunya fa menys olor d’èpica unilateral i de demanda de favors. De cop fa més olor de pragmatisme. Menys de Waterloo i més de despatx. Menys de consigna i més de gestió. I això, a la Catalunya d’avui, no és un detall menor: és gairebé una anomalia, venint de qui ve… o potser l’inici d’una correcció.
Potser encara no som davant del retorn ple d’aquella cultura política que combinava identitat i gestió. Però alguna cosa es mou. I, per primera vegada en molt de temps, no fa olor de fugida endavant, sinó de retorn a casa. Al retorn a l’origen i, per descomptat, a la por a les enquestes electorals i als cadells de Sílvia Orriols.
