En els darrers anys hem assistit a una desfilada d’iniciatives amb un denominador comú: regular, supervisar o intervenir els espais on circula la informació. Des de l’anomenada estratègia contra la desinformació fins a l’aplicació expansiva de les normes europees sobre plataformes digitals, el resultat pràctic és sempre el mateix: el Govern busca mecanismes per vigilar el que es diu i qui ho diu.
Un dels conceptes que ha sorgit en el debat polític per descriure aquest fenomen és l’anomenat “HODIO”, una etiqueta crítica utilitzada per referir-se al conjunt d’eines amb què l’Executiu pretén combatre l’odi i la desinformació a internet. Sobre el paper sona impecable: ningú no està a favor de l’odi ni de la mentida. El problema apareix quan la línia que separa la protecció democràtica del control polític es torna perillosament difusa.
El Govern sosté que aquestes mesures són necessàries per frenar campanyes de manipulació i protegir els ciutadans davant de continguts nocius. Però la pregunta de fons és inevitable: qui decideix què és desinformació? Qui estableix on comença l’odi i on acaba la crítica política?
En democràcia, el poder sempre ha tingut la temptació de convertir-se en àrbitre de la veritat. Però quan és el mateix Govern qui impulsa els mecanismes que poden determinar quins discursos s’han de limitar, el risc d’abús es multiplica. No perquè necessàriament hagi de produir-se immediatament, sinó perquè s’obre una porta que cap poder no hauria de tenir massa fàcil de travessar.
A més, l’obsessió per regular el discurs digital coincideix amb un altre fenomen: el creixent malestar polític i social a Espanya. En lloc de respondre a aquest malestar amb més transparència o més debat, l’Executiu sembla apostar per una lògica diferent: gestionar la conversa pública.
Les democràcies liberals es van construir sobre una idea simple però poderosa: el poder ha de tolerar fins i tot les crítiques més dures. Quan un govern comença a veure el debat públic com un problema que s’ha de gestionar, es produeix un canvi de mentalitat preocupant. Ja no es tracta de convèncer els ciutadans, sinó d’ordenar l’espai en què aquests ciutadans parlen.
Per descomptat, internet no és un territori sense regles. Les amenaces, la violència o la incitació directa al delicte s’han de perseguir. Això ja passa amb la legislació vigent. Però una cosa és combatre delictes i una altra de molt diferent és crear estructures administratives i polítiques que vigilin el flux d’informació.
La història demostra que els governs rarament renuncien voluntàriament a les eines de control que adquireixen. Avui es justifiquen en nom de la lluita contra l’odi o la desinformació; demà podrien utilitzar-se per silenciar crítiques més incòmodes.
Potser aquesta és la pregunta que hauria de fer-se qualsevol ciutadà, més enllà de simpaties polítiques: si el poder disposa d’instruments per decidir quina informació és legítima i quina no ho és, qui vigila el vigilant?
Perquè en democràcia la llibertat d’expressió no existeix per protegir les opinions còmodes, sinó precisament les incòmodes. I quan el poder comença a mostrar-se massa interessat a ordenar la conversa pública, convé recordar una vella lliçó política: els governs passen, però els precedents institucionals romanen.
