Els primers d’arribar van ser 125 nens procedents de Madrid. Van ser rebuts per l’alcalde Manuel Fabregat, acompanyat de tota la corporació municipal. Es va celebrar una festa nocturna, amb ball inclòs, per celebrar l’arribada d’aquest primer contingent de nens, amb edats compreses entre els 7 i els 14 anys. Al llarg de la guerra hi van arribar una mitjana de 1.600 refugiats. Per exemple, al març de 1937 n’hi havia 1.186, i al juliol de 1938 trobem 1.943 refugiats.
La Generalitat de Catalunya va establir una ajuda de dues pessetes diàries per a cada refugiat. Aquest import era insuficient, ja que una dotzena d’ous costava 6 pessetes. Una altra mesura presa per la Generalitat va ser establir un límit màxim de persones per a cada municipi, fixat en un 5 % de la població del municipi, però aquesta norma mai no es va complir.
Tots aquests nens havien de continuar escolaritzats. Per això es van establir escoles per als nens refugiats, així com per a aquells que vivien a les poblacions d’acollida. Cal tenir en compte una cosa: tot i viure una guerra civil, amb les seves conseqüents restriccions i la manca d’homes, ja que molts estaven al front, si exceptuem els bombardejos, la vida quotidiana era força normal. El front era lluny. Per tant, la normalitat s’imposava, malgrat les mancances. I és dins d’aquesta normal anormalitat que els nens i nenes van continuar estudiant.
El 1936, per exemple, només a Barcelona hi havia aproximadament 100.000 escolars. A això cal sumar-hi els de les altres províncies. Lògicament, els mestres que quedaven a cada població continuaven fent classes. Acabada la guerra, les classes van continuar, tot i que reglamentades amb la Llei de la Reforma de la Segona Ensenyança, aprovada el 20 de setembre de 1938. El primer curs escolar després de la guerra es va iniciar al setembre de 1939. Abans, però, es van depurar escoles i mestres. En què va consistir?
Es van retirar de les biblioteques escolars els llibres considerats “perillosos”; es van impartir cursos de formació amb els nous principis per a l’ensenyament; i es van nomenar mutilats, excombatents i sacerdots com a directors dels centres escolars. Tot això va provocar que l’inici del curs escolar es retardés. El 6 de maig de 1939 es va donar a conèixer una circular adreçada a tots els mestres per la Inspecció de la Primera Ensenyança, en la qual, entre altres coses, deia:
“La Escuela tiene que recoger el ambiente heroico de las juventudes guiadas por el Caudillo a la victoria, y la cooperación de figuras insignes como las de José Antonio, genial alentador de la juventud española en las horas de desconcierto; Calvo Sotelo, asesinado cuando tanto prometía su talento; Sanjurjo, luchador contra los hombres que encarnaban el 14 de abril, sin olvidar aquellos otros soldados de la Tradición, batalladores constantes contra ideologías extrañas, que desviaron la esencia y ser de la Patria. Todos rindieron su tributo a la muerte antes de ver cubiertos los claros cielos de España por auroras de triunfo y de gloria definitiva”.
La Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la Província de Barcelona va demanar una relació dels mestres i mestresses del partit judicial de Granollers que havien servit durant la guerra civil a les escoles nacionals de les poblacions que en formaven part, segons les nòmines del mes de desembre de 1938. En total, en aquest partit judicial van continuar treballant i formant l’alumnat 135 mestres. Tots ells van ser depurats i, suposem, la immensa majoria va continuar exercint la seva professió a partir del setembre de 1939.
A Alba del Vallès (Sant Fost de Campsentelles) n’hi havia 2; a Aiguafreda 3; a Bigues 2; a Caldes de Montbui 16; a Can Calet, a Les Franqueses del Vallès, 1; a Cànoves 2; a Canovelles 2; a Cardedeu 7; a Castellterçol 3; a Codines del Vallès (Sant Feliu de Codines) 8; a Corró d’Amunt 1; a Fogars de Montclús 4; a Granollers 16; a l’Ametlla del Vallès 3; a la Força (Sant Pere de Vilamajor) 2; a la Garriga 8; a la Llagosta 1; a la Roca del Vallès 3; a Les Franqueses del Vallès 4; a Llinars del Vallès 3; a Lliçà d’Amunt 2; a Lliçà de Vall 2; a Marata 1; a Martorelles 4; a Mollet 8; a Mollet-Gallecs 1; a Montmany 1; a Montmeló 3; a Montornès 2; al Montseny 2; al Pla de Llerona 1; a Parets 4; a Sant Quirze Safaja 1; a Riells 2; a Ronçana del Vallès (Santa Eulàlia de Ronçana) 2; a Samalús 1; a Tagamanent 1; a Vilanova del Vallès 2; a Vilamajor 4.
De tots ells, i a tall d’exemple, si ens centrem en Granollers, hi trobem el nom de Maria Codina Relats. Casada amb Artur Martorell Bisbal, una de les persones de gran influència en la renovació del magisteri a Catalunya. Va tenir quatre fills: Oriol Martorell Codina (1927–1996), catedràtic d’història i fundador de la Coral Sant Jordi (1947); Montserrat Martorell Codina (1933), especialitzada en lied i oratori, professora de tècnica vocal a l’Escola Rosa Sensat i de foniatria a la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona; Maria Martorell Codina (1923–2015), mestra i impulsora del moviment coral, fundadora del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (SCIC) el 1967; i Josep Maria Martorell Codina (1925–2017), arquitecte. Juntament amb Oriol Bohigas i David Mackay va fundar MBM Arquitectes, on va desenvolupar tota la seva carrera professional amb projectes com l’Escola Thau, els habitatges de la Meridiana, les ampliacions d’El Corte Inglés, l’urbanisme de la Vila Olímpica, i el Museu del Disseny i el Palau Nou de la Rambla a Barcelona; la Mansana Mollet, a Mollet del Vallès; el Pavelló del Futur de l’Expo de Sevilla i els habitatges Kochstrasse de Berlín, entre altres.
