Les joguines van per modes, fa uns anys no eres ningú si no tenies un Tamagotchi. Més tard va aparèixer el Furby. I ara, no ets important si no tens un/a inquiokupa. Aquesta soc jo, vaig arribar tard a la moda de les nines diabòliques que havies de cuidar i que et perforaven les orelles amb els seus laments i peticions si no els atenies.

Hi ha moments o situacions que et fan pensar si ho estàs fent bé amb els teus fills, o si ets un bitxo rar que valora la importància dels límits reals, aquells que es compleixen. Actualment, s'imposa el famós “només sí és sí”, però ningú ha pensat en la importància del “no és no”? Ningú s'adona de com és d'important per a un nen aprendre que, quan li diuen que no, ho ha d'acceptar?