Ningú no nega que la visita de Lleó XIV a Espanya hagi pogut ser un èxit rotund, però depèn del perquè i per a qui. Perquè ningú no discuteix la gran assistència popular als actes multitudinaris, la cobertura mediàtica constant d’aquests i, sobretot, la recepció institucional extraordinàriament —i alhora sorprenentment— càlida, que han convertit el viatge papal en un dels esdeveniments polítics i socials de l’any.
Però més enllà d’aquesta altíssima exposició mediàtica, cal preguntar-se per la realitat que hi ha més enllà de l’espectacle formal en un país com Espanya, que ha passat de ser un Estat en què la religió catòlica tenia rang oficial fa cinquanta anys, amb més d’un 95 % d’espanyols que es declaraven catòlics, a un Estat aconfessional en què aquest percentatge arriba actualment a poc més del 50 % de la població, amb un nombre encara menor de persones que es reconeixen catòliques practicants, és a dir, que segueixen amb regularitat els ritus i les doctrines de l’Església de Roma: només una mica més del 18 % dels espanyols, és a dir, amb prou feines un de cada sis ciutadans.
Si som honestos, per tant, podríem reconèixer que el catolicisme practicant que observa fidelment la doctrina de Roma és avui a Espanya una minoria, encara que sigui majoritari entre la resta de credos practicats, en una societat que avança des de fa dècades de manera decidida pel camí de l’agnosticisme o de la simple indiferència davant el fet religiós, sense adhesions ni rebutjos, podríem dir.
I encara que les dades objectives no desmenteixen en absolut que Espanya continua sent culturalment cristiana i, dins del cristianisme, naturalment catòlica, sí que ha deixat de ser una societat confessional en termes de convicció i pràctica religiosa. I és que, com en tot, busquem una comoditat raonable dins d’un marc existencial que no ens estrenyi massa i que ens permeti certs marges de lliure albir de tant en tant i en determinats temes. I cal reconèixer que, en això, la religió catòlica ha sabut adaptar-se bé a la relació entre Déu i l’home. I de l’home amb l’home.
Per això resulta cridaner aquest contrast entre una realitat sociològica evident i l’actitud exhibida, en general, per bona part de la nostra classe política durant la visita papal. Perquè Lleó XIV és dues coses alhora: d’una banda, cap d’un Estat reconegut, amb certs matisos, en l’escena internacional, cosa que legitima el seu tractament com a tal, per exemple, al Congrés dels Diputats, per part de Felip VI com a cap de l’Estat espanyol, o pel mateix president del Govern i altres autoritats; i, d’altra banda, líder d’una confessió religiosa que predica un missatge moral mitjançant el recurs al proselitisme, és a dir, guanyant adeptes a través de l’apostolat i l’evangelització.
I en aquest punt resulta certament confús haver assistit a la disposició de pràcticament tot l’arc parlamentari a assumir com a propi el marc moral proposat per Lleó XIV en el seu discurs al Congrés, seu de la sobirania nacional. No debades va rebre una de les ovacions més llargues de la història de la institució malgrat posar en qüestió, literalment, el principi de justícia d’una societat que, a través de lleis aprovades per una àmplia majoria i recolzades per una majoria social encara més gran, ha regulat, per exemple, la despenalització de l’avortament o ha reconegut el dret a l’eutanàsia.
Possiblement hi va haver una part del discurs molt més susceptible de ser acollida per alguns en aquest moment, que no deixa de ser la doctrina social de l’Església de tota la vida, i que va ressonar encara més perquè es tracta d’un tema de plena actualitat: el relacionat amb la immigració i l’obligació moral i, per descomptat, cristiana i molt catòlica, d’auxiliar, acceptar i integrar aquells que arriben fins a nosaltres fugint de la pobresa, les guerres, les persecucions o les catàstrofes. I així hi va haver excusa per a tots els sectors ideològics, que van poder fer seu el discurs del Papa de Roma amb la convicció que havia vingut a dir el mateix que ells feia molt de temps que defensaven. Una mena de ratificació vicària de Déu de determinats discursos polítics, pel que sembla, encara que no fos plena ni completa.
Sense qüestionar el fons del discurs de Lleó XIV, tanmateix, no puc deixar d’expressar un cert desconcert per la gairebé absoluta absència d’una resposta —ni que fos algun comentari— institucional que, sense buscar la confrontació, recordés un principi elemental bàsic de qualsevol democràcia liberal: les lleis d’un Estat no tenen per què coincidir amb la doctrina moral de cap confessió religiosa. Un recordatori que no hauria resultat ni improcedent ni irrespectuós, sinó simplement una actitud realment pròpia d’un Estat aconfessional en què la separació entre conviccions religioses i acció legislativa s’afirma amb naturalitat i respecte, sense necessitat de mostrar cap hostilitat envers unes creences morals que no poden dirigir l’acció legislativa.
En democràcia no parlem en termes de moral, sinó d’ètica, des del punt de vista de la persona i sense necessitat de referir-la a una intel·ligència superior, i sobretot des de la perspectiva del dret, de l’imperi de la llei per damunt de totes les coses per poder conviure. Aquesta llei, precisament, que es debat i s’acorda al Congrés on el Papa va poder dirigir-se a tots els diputats.
No hauria estat sobrer que algú hagués reivindicat, lleialment però també amb la fermesa necessària, el valor de la nostra aconfessionalitat com a Estat.
