El TJUE no és un segon tribunal constitucional espanyol, ja que la seva funció és intervenir quan un acte d’un Estat membre té una connexió suficient amb el Dret de la Unió Europea i quan les qüestions plantejades afecten la interpretació o l’aplicació d’aquest Dret, però no consisteix, en cap cas, a revisar, amb caràcter general, l’oportunitat política o la constitucionalitat d’una llei aprovada, en el nostre cas, per les Corts Generals espanyoles d’acord amb els procediments previstos en l’ordenament intern.
Des d’aquesta perspectiva, era més que raonable preveure que el TJUE no tramitari ni resolgués un judici general sobre la legitimitat constitucional d’una institució aparentment prevista en una norma interna d’un Estat membre, com passa amb l’amnistia a Espanya. I això, sens dubte, des que el Tribunal Constitucional (TC) va avalar aquesta norma. Si una llei ha estat formalment aprovada d’acord amb els procediments constitucionals i parlamentaris interns, i el conflicte no afecta de manera clara i directa elements regulats pel Dret de la Unió, com és el cas, la possible intervenció del TJUE és completament impossible o, si més no, molt limitada.
La sentència, per tant, no s’ha d’interpretar com el tancament definitiu del debat sobre l’amnistia a Espanya, atès que la valoració de si aquesta institució resulta compatible amb els principis constitucionals espanyols, amb la separació de poders, amb la igualtat davant la llei o amb l’exigència de responsabilitat per delictes condemnats mitjançant sentència ferma pertany, en última instància, al debat constitucional intern. I, com a tal, té molt de polític, és clar, perquè de la política, de com volem organitzar-nos per conviure en societat, depèn que ens pronunciem sobre aquest instrument que serveix per perdonar i fer desaparèixer les conductes de persones que, d’acord amb la llei, delinqueixen i són processades i, si escau, castigades per això.
La qüestió no hauria de ser, per tant, plantejar-se únicament si una determinada majoria parlamentària pot aprovar una llei d’amnistia, com va passar a Espanya el maig del 2024. La veritable pregunta de fons, a partir dels constants pronunciaments del TC davant els diversos recursos plantejats per la possible inconstitucionalitat de la norma legal, tots ells desestimats, és si l’ordenament constitucional espanyol ha de permetre que una majoria conjuntural pugui aprovar una mesura que deixi sense efecte les conseqüències jurídiques de condemnes fermes dictades pels tribunals, especialment quan aquesta decisió s’adopta en un context de negociació política i de recerca de suports parlamentaris entre qui necessita l’amnistia i qui està en disposició de concedir-la, encara que abans l’hagués negat de manera inequívoca.
Els qui considerem que una institució d’aquestes característiques resulta incompatible amb els principis essencials de l’Estat de dret tenim una via legítima per defensar aquesta posició: promoure una reforma constitucional que estableixi amb claredat la prohibició de l’amnistia, o fins i tot, més específicament, de l’amnistia de persones condemnades en ferm per determinats delictes, sotmetent aquesta reforma al procediment constitucionalment previst.
Aquesta seria una solució política i democràtica d’un abast més gran que la simple disputa sobre la interpretació d’una llei concreta. Si es considera que la Constitució ha d’impedir expressament que una majoria parlamentària pugui amnistiar persones condemnades en ferm, aquesta prohibició s’ha d’incorporar de manera clara al text constitucional. Perquè ha estat precisament l’ambigüitat del text del 1978 la que ha donat peu a la interpretació de l’actual TC per donar llum verda a l’amnistia de delinqüents condemnats. I si el procediment de reforma constitucional exigeix la ratificació de la ciutadania, la decisió ha de correspondre finalment als ciutadans a les urnes. No hi ha, realment, res més democràtic i transparent.
Aquest és, en realitat, el nucli del debat. I, tanmateix, cap formació política proposa aquesta reforma necessària i indispensable com a base del seu projecte polític, quan no fer-ho és el gran risc actual per a la convivència a Espanya. Una reforma que no s’ha de fer en cap cas d’esquena a la societat, sinó a partir d’una proposta política explícita, debatuda públicament, sotmesa als procediments constitucionals i, quan correspongui, ratificada directament per la ciutadania.
De fet, que el mateix TJUE hagi considerat que la llei d’amnistia pot ser efectivament un instrument de reconciliació nacional, tal com ja ens va vendre el Govern en el seu moment amb el seu «canvi d’opinió», resulta més que rellevant si veiem que les primeres reaccions des del separatisme no han estat avançar cap a aquesta reconciliació, sinó incidir amb més intensitat en la ruptura de l’Estat i en la pretesa independència de Catalunya. Amb això, queda meridianament clar que, si la finalitat anunciada no és realment la que es persegueix, el mitjà és inútil.
La solució no és acudir a Europa, o no tota, almenys, sinó solucionar en el nostre text constitucional una mancança derivada de l’ambigüitat de la seva redacció: deixem ben clar que l’amnistia no és un recurs acceptable en una democràcia moderna amb separació de poders i independència judicial. Diguem rotundament no a l’amnistia a escala constitucional: no al fet que la política perdoni delinqüents que han estat o han de ser jutjats per jutges i tribunals d’acord amb la llei de l’Estat.
