El problema no comença als tribunals, sinó en la nostra mirada
Existeix una contradicció tan humana com perillosa: tots volem jutges independents, però no sempre acceptem les conseqüències d'aquesta independència.
Ens passa amb la justícia una cosa semblant al que succeeix amb un àrbitre esportiu. Mentre les seves decisions coincideixen amb el nostre criteri, el considerem imparcial. Quan assenyala una falta contra el nostre equip, apareixen les sospites.
En política passa una cosa similar. Les resolucions judicials deixen d'analitzar-se pels seus fonaments jurídics i comencen a valorar-se a partir d'una pregunta prèvia: a qui beneficien?
La justícia, tanmateix, no existeix per satisfer preferències ideològiques ni interessos partidistes. La seva funció és establir límits comuns que tots hem de respectar. El problema apareix quan la legitimitat d'una resolució deixa de dependre de la seva solidesa jurídica i passa a dependre de si confirma o contradiu les nostres expectatives.
La separació de poders: una garantia, no un obstacle
La divisió de poders va néixer d'una idea senzilla: cap poder no ha d'acumular prou força per quedar lliure de controls. La democràcia no consisteix que totes les institucions pensin igual ni actuïn coordinadament. La seva fortalesa resideix, precisament, en l'existència de contrapoders capaços de corregir excessos i limitar abusos.
Per això la independència judicial resulta incòmoda per a qualsevol govern. Un jutge veritablement independent pot avalar una decisió política o qüestionar-la; pot validar una actuació de l'Executiu o investigar els qui en formen part.
Quan la separació de poders només es defensa mentre produeix resultats favorables, deixa de ser un principi democràtic per convertir-se en una eina de conveniència.
La justícia com a garantia o com a relat
En els darrers anys, nombroses decisions judicials han quedat atrapades en una batalla política en què el debat jurídic ha cedit terreny al relat.
Les investigacions relacionades amb l'entorn del president del Govern, els procediments que afecten dirigents polítics o els debats sobre l'aplicació de l'amnistia han posat de manifest una tendència preocupant: la valoració de la justícia sembla variar segons el nom que figura a l'expedient.
L'hemeroteca mostra sovint com dirigents polítics que reclamaven contundència judicial davant determinats casos passen a denunciar persecucions, campanyes de desgast o lawfare quan les investigacions s'acosten al seu propi espai polític.
Pedro Sánchez ha denunciat públicament l'existència d'operacions d'«assetjament i enderrocament» contra el seu entorn familiar i polític. És legítim que qualsevol dirigent es defensi en el terreny polític. El que resulta preocupant és quan el focus deixa de posar-se en els fets i es trasllada a la suposada il·legitimitat dels qui investiguen.
Una cosa semblant ha passat amb algunes crítiques dirigides a determinades decisions judicials o processals. El ministre Óscar Puente va arribar a referir-se a les diligències obertes contra Begoña Gómez com un «no cas» i una actuació de caràcter polític. El mateix sistema que incentiva la col·laboració amb la justícia per combatre la corrupció pot ser qüestionat quan els seus efectes resulten políticament incòmodes. No és tant el principi el que canvia com la posició des de la qual s'observa.
No es tracta de prohibir la crítica a les resolucions judicials. En democràcia tota decisió és discutible. El que preocupa és que el criteri per valorar-les sembli dependre cada vegada més de la identitat dels afectats i cada vegada menys dels arguments jurídics que les sustenten.
Quan els jutges són independents... fins que deixen de ser útils
La contradicció es fa especialment visible quan afecta les mateixes institucions judicials.
Durant anys s'ha defensat que Espanya compta amb jutges plenament independents i amb un sistema garantista. Tanmateix, en moments d'especial tensió política han proliferat les acusacions sobre suposades ingerències judicials, biaixos ideològics o bloquejos institucionals.
L'evolució del discurs polític respecte a l'amnistia constitueix un exemple significatiu. La figura de Félix Bolaños exemplifica bé aquesta evolució discursiva. El mateix sistema judicial que era presentat com una garantia democràtica quan validava determinades decisions va passar a ser objecte de crítiques quan algunes resolucions dificultaven els objectius polítics de l'Executiu. El que en un moment es presentava com incompatible amb els principis essencials de l'ordenament jurídic va passar posteriorment a considerar-se una mesura necessària per a la convivència i plenament constitucional. Quan alguns tribunals en van interpretar l'aplicació de manera diferent de l'esperada per l'Executiu, van reaparèixer les crítiques contra determinats magistrats.
La contradicció és difícil d'ignorar: el tribunal és un garant democràtic quan valida les nostres posicions i un problema quan les qüestiona.
La presumpció d'innocència: el principi que ens examina
Pocs valors democràtics posen tan clarament a prova la nostra coherència com la presumpció d'innocència.
Aquest principi no existeix per protegir aquells que ens resulten simpàtics ni per beneficiar aquells que considerem innocents. Existeix per protegir qualsevol ciutadà davant el poder.
Precisament per això acostuma a generar incomoditat.
Defensem la presumpció d'innocència com un principi irrenunciable fins que empara algú que no volem defensar. Aleshores apareixen les excepcions, els matisos i les presses per condemnar.
Però els drets fonamentals deixen de ser drets quan només s'apliquen a aquells que compten amb la nostra simpatia.
Quan la realitat es divideix en bàndols
La polarització transforma qualsevol esdeveniment en una qüestió d'identitat col·lectiva. Ja no importa únicament què ha passat, sinó quin significat té per al nostre grup.
El filòsof Carl Schmitt definia la política com una distinció permanent entre amics i enemics. Una mateixa resolució judicial pot ser presentada com un triomf de la democràcia o com una mostra de persecució política segons qui la interpreti. El resultat és una lògica d'amics i enemics que acaba contaminant la percepció de la justícia.
Tanmateix, els tribunals no poden funcionar sota aquesta lògica. La seva legitimitat no depèn dels aplaudiments que reben ni de les crítiques que suporten, sinó de la seva capacitat d'aplicar les regles amb independència de les conseqüències polítiques que es puguin derivar de les seves decisions.
El ciutadà davant del mirall
Seria còmode atribuir tota la responsabilitat als dirigents polítics, però la polarització també s'alimenta des de la societat.
Tots tendim a acceptar amb més facilitat allò que confirma les nostres creences i a qüestionar allò que les contradiu. El problema sorgeix quan aquesta reacció substitueix el respecte per les regles comunes.
Acceptem sense dificultat la independència judicial quan les resolucions coincideixen amb les nostres conviccions. Quan no ho fan, busquem explicacions alternatives: conspiracions, interessos ocults o motivacions polítiques.
Sense adonar-nos-en, contribuïm així a erosionar allò mateix que afirmem defensar.
Una democràcia pot sobreviure a males decisions polítiques, crisis econòmiques o profundes discrepàncies ideològiques. El que difícilment pot suportar és la pèrdua de confiança en els mecanismes que permeten resoldre aquestes diferències.
Perquè quan ningú no accepta l'àrbitre, cada equip acaba jugant el seu propi partit.
El veritable risc
Les democràcies rarament s'ensorren d'un dia per l'altre. Acostumen a deteriorar-se lentament, com una estructura que perd resistència mentre encara sembla mantenir-se dreta. Primer es qüestionen les institucions. Després se'n relativitzen les decisions. Finalment, només s'accepten quan coincideixen amb els nostres interessos.
Però una democràcia no és únicament un conjunt de lleis. També és una cultura de respecte envers unes regles que han de protegir fins i tot aquells que no comparteixen les nostres idees.
El risc no és que existeixin errors judicials, perquè sempre n'hi haurà. El veritable risc és acabar convençuts que una resolució és justa únicament quan perjudica l'adversari i sospitosa quan afecta els nostres.
En aquell moment la justícia deixa de ser un poder independent per convertir-se en una prolongació de les nostres simpaties polítiques.
La pregunta no és si confiem en la justícia quan ens dona la raó. La veritable pregunta és si estem disposats a defensar-la quan no ens la dona. Perquè és aquí on comença la maduresa democràtica… i també on comença la seva defensa.
