La riquesa no era simplement diners; era la conseqüència visible d’una aportació útil al món. Qui l’obtenia havia deixat abans alguna cosa al seu darrere. Avui assistim a la inversió silenciosa d’aquest principi, i convé dir-ho amb claredat: no ens trobem davant d’una simple transformació tecnològica o econòmica, sinó davant d’una transformació moral. Generacions senceres creixen observant que el camí cap a l’èxit no passa necessàriament per l’esforç, la disciplina o l’excel·lència, sinó per una habilitat molt més barata: la d’atreure l’atenció dels altres.
Les xarxes socials han edificat tota una economia al voltant d’aquesta habilitat, convertint l’atenció en la mercaderia més cotitzada del nostre temps. El problema no és que existeixi l’entreteniment; tota civilització ha tingut els seus artistes, músics, actors i bufons, i no hi ha res de censurable en això. El problema sorgeix quan l’entreteniment abandona el lloc legítim que sempre havia ocupat i es converteix en el principal referent d’èxit d’una societat. Milions de joves observen cada dia com persones sense coneixements tècnics, sense assoliments científics, sense contribucions intel·lectuals i sense la més mínima experiència empresarial obtenen ingressos extraordinaris pel simple fet d’acumular visualitzacions. El missatge que reben és devastador per la seva senzillesa: no importa el que aportis, importa quant et mirin.
Les conseqüències d’aquesta inversió de valors són més profundes del que sembla, perquè el prestigi social és un dels motors més poderosos de la conducta humana. Les persones acaben imitant allò que admiren. Si el model admirat és l’investigador, una societat produirà investigadors; si és l’emprenedor, produirà emprenedors; però si allò que desperta admiració és qui aconsegueix una fama instantània sense haver construït res durador, aquesta societat acabarà fabricant molts més cercadors d’atenció que creadors de riquesa.
Durant gran part de la història occidental va existir una ètica del treball que mai no va ser només econòmica, sinó una visió moral segons la qual l’esforç dignificava qui el practicava; l’estalvi, la responsabilitat, l’autocontrol i la perseverança es comptaven entre les virtuts, i no entre les càrregues. En amplis sectors de la cultura contemporània, aquestes virtuts han perdut tot el seu prestigi. La gratificació immediata ha desallotjat la paciència, el plaer ha desplaçat el deure, la notorietat ha substituït el mèrit, i el resultat és una cultura àvida d’emocions instantànies i cada vegada més indiferent davant les grans obres que exigeixen anys de dedicació silenciosa.
El fenomen es reconeix en mil racons: universitaris que aspiren a ser celebritats digitals abans que professionals solvents, adolescents que somien fer-se virals abans que dominar un ofici, persones convençudes que l’èxit consisteix a sumar seguidors i no pas a adquirir coneixements. Es podrà objectar, amb raó, que l’entreteniment superficial sempre ha existit; la diferència decisiva és que mai no hi havia hagut una maquinària capaç de distribuir-lo de manera constant, global i instantània entre milers de milions d’éssers humans, ni havia estat tan fàcil transformar l’atenció en diners.
D’aquí neix el que podríem anomenar una economia de la mandra moral, que no és necessàriament mandra física, ja que moltes d’aquestes activitats consumeixen temps i esforç. La veritable mandra consisteix a renunciar a la feina àrdua de construir alguna cosa valuosa per dedicar-se completament a la tasca de captar mirades; és una mandra que no defuig l’esforç, sinó l’excel·lència. I el panorama s’agreuja quan certes formes d’exhibicionisme se’ns presenten com a emblemes d’emancipació o de progrés, de manera que activitats que abans es consideraven degradants avui es celebren com a proves d’independència personal per l’única raó que generen ingressos. La pregunta sobre si alguna cosa contribueix al bé comú o al desenvolupament de l’individu ha estat substituïda per una de sola: quants diners produeix.
Però cap civilització no s’ha sostingut mai únicament sobre el benefici econòmic. Tota societat necessita una jerarquia moral que li permeti distingir allò que és útil d’allò que és nociu, i reconèixer que no totes les maneres d’enriquir-se tenen el mateix valor cultural. Una nació no es construeix sobre vídeos virals, ni sobre escàndols digitals, ni sobre la persecució obsessiva de l’atenció; es construeix sobre enginyers que aixequen infraestructures, metges que salven vides, empresaris que creen ocupació, mestres que formen generacions i treballadors anònims que sostenen el funcionament diari del món. El drama del nostre temps és que precisament aquestes figures essencials s’han tornat invisibles, mentre les pantalles coronen com a celebritats aquells que amb prou feines ofereixen res més que un entreteniment passatger.
Les grans civilitzacions no s’ensorren en un sol dia. Primer perden la confiança en els seus propis valors; després deixen de transmetre’ls als qui venen darrere; i finalment acaben admirant precisament allò que abans haurien reconegut com un símptoma de decadència. No es tracta de prohibir res ni de perseguir ningú. Es tracta de decidir quina conducta mereix la nostra admiració, perquè allò que una societat admira és, tard o d’hora, allò en què acaba convertint-se. I una societat que premia de manera sistemàtica la notorietat per damunt del mèrit corre el risc de descobrir, quan ja sigui massa tard, que la fama pot entretenir una civilització, però mai no arriba a sostenir-la.
