El gran anunci
El passat 18 de setembre, el Govern va anunciar amb bombo i platerets una “inversió històrica” per a la xarxa aeroportuària espanyola. AENA va presentar un pla de 13.000 milions d’euros per a tot l’Estat entre 2027 i 2031, destinant més de 3.000 milions —el 23% del total— a l’aeroport de Barcelona.
Les declaracions oficials parlaven de “convertir El Prat en un referent de sostenibilitat”, d’arribar a “90 operacions per hora” i de “transformar la infraestructura”.
Poc després, AENA va iniciar les obres de reforma de la Terminal T1 amb una inversió prevista de més de 700 milions d’euros, un projecte que inclou ampliar la façana 38 metres i afegir 70.000 metres quadrats a la terminal. Tot semblava indicar que, finalment, Barcelona tindria l’aeroport que es mereix.
El president de la Generalitat, Salvador Illa, va aplaudir la iniciativa. La premsa va publicar titulars triomfalistes. Els ciutadans van escoltar parlar de progrés, de competitivitat, de futur. Però ningú no es va aturar a fer la pregunta incòmoda: amb quins diners?
La realitat que ningú no vol esmentar
Mentre els polítics venien somnis d’infraestructures del segle XXI, la realitat administrativa era molt diferent. Espanya opera actualment amb els pressupostos prorrogats del 2023, sense que el Govern hagi presentat projecte per al 2025.
Sí, ho ha llegit bé: som a finals del 2025 i continuem gastant amb els comptes de fa dos anys.
La situació a Catalunya no és millor. La Generalitat també va prorrogar els pressupostos del 2023 per al 2025, després del rebuig parlamentari del projecte de Salvador Illa. El Govern, que tant va celebrar els anuncis d’AENA, no ha aconseguit aprovar les seves pròpies comptes.
I aquí hi ha la trampa: com es poden executar inversions de 3.000 milions planificades per al període 2027-2031 quan no hi ha pressupostos aprovats ni tan sols per a l’any en curs?
Les obres de la T1, amb els seus 700 milions, poden arrencar perquè es financen amb recursos ja existents. Però el gran pla —l’ampliació de la pista, la terminal satèl·lit, les 90 operacions per hora— requereix pressupostos que no existeixen.
El gruix de les inversions per a l’ampliació de la pista i la terminal satèl·lit s’afrontarà en el següent període regulador, no pas en el DORA III 2027-2031. És a dir, fins i tot AENA reconeix que allò promès s’ajorna a un futur indefinit. Però això no surt als titulars.
El joc polític: repartir competències sense recursos
Mentre s’anunciaven milers de milions, els partits negociaven el veritable objectiu: el repartiment de poder. El pacte d’investidura entre PSC i ERC inclou un Consell Rector Aeroportuari de Catalunya (CRAC) que permetria a la Generalitat tenir un paper determinant en la gestió del sistema aeroportuari català.
L’independentisme sempre ha volgut controlar El Prat, com ja controla el Port de Barcelona. La cogestió de l’aeroport és un vell somni nacionalista, i el PSC la va posar sobre la taula com a moneda de canvi per aconseguir la investidura d’Illa. Res d’això no té a veure amb millorar el servei al ciutadà. És pura distribució de quotes de poder.
El mateix passa amb el control de fronteres. La delegació de competències a favor dels Mossos d’Esquadra afecta més de 170 agents de la Guàrdia Civil a l’aeroport de Barcelona. L’anunci es va fer el febrer de 2025: els Mossos gestionarien la seguretat a ports i aeroports a partir de setembre. Grans declaracions, aplaudiments polítics.
Però quan va arribar l’hora de la veritat, a la Junta de Seguretat de desembre de 2024, l’acord per transferir la seguretat ciutadana als aeroports als Mossos va desaparèixer de l’ordre del dia. Per què?
Perquè la pròpia consellera Parlón va admetre que no disposaven de recursos ni efectius per assumir-ho. Però l’anunci ja s’havia fet. La foto ja era als diaris. Missió complerta.
El ciutadà, víctima del teatre polític
El treballador català que cada dia es lleva per complir amb les seves obligacions fiscals finança aquest teatre. Paga l’IRPF, l’IVA, els impostos autonòmics, les taxes municipals.
I a canvi, què rep?
Anuncis. Titulars. Promeses.
Polítics aplaudint inversions que no tenen finançament.
Transferències de competències sense recursos.
Obres que trigaran una dècada —si mai arriben a materialitzar-se— mentre l’aeroport està saturat ara, avui, el 2025.
L’aeroport de Barcelona es troba actualment al límit de la seva capacitat, havent assolit ja els 55 milions de passatgers per als quals va ser projectat. La infraestructura col·lapsa en temporada alta. Els temps d’espera són excessius. L’experiència del viatger és cada vegada pitjor.
Però els polítics prefereixen anunciar megaprojeces per al 2033 que solucionar els problemes del 2025.
La dissolució silenciosa
Hi ha quelcom més greu darrere de tot això. Cada transferència de competències, cada òrgan de cogestió creat, cada vegada que els Mossos substitueixen la Guàrdia Civil o la Policia Nacional, es produeix una erosió silenciosa de les estructures de l’Estat a Catalunya.
No es tracta de defensar corporativismes ni de negar el dret de la Generalitat a gestionar les seves competències. Es tracta de denunciar que aquestes transferències es fan sense recursos, sense planificació, sense pressupostos, i amb un únic objectiu: crear fets consumats polítics.
El CRAC per cogestionar l’aeroport no farà que els vols surtin més puntuals.
Traspassar el control de fronteres a uns Mossos que admeten no tenir efectius suficients tampoc no millorarà la seguretat.
Són moviments polítics disfressats de gestió eficient.
I mentrestant, la presència de les institucions de l’Estat es difumina, no perquè les autonòmiques siguin més competents, sinó perquè el procés es gestiona com un repartiment polític i no com una millora administrativa.
Quan les promeses s’obliden
L’estratègia és sempre la mateixa: gran anunci, moltes fotos, titulars optimistes.
El ciutadà escolta parlar de milers de milions, de modernització, de progrés.
S’hi genera esperança. Es crea la il·lusió que alguna cosa canviarà.
Però passen els mesos. Els anys. I ningú no pregunta per aquelles promeses.
La premsa no en fa seguiment. Els polítics estan ocupats amb el següent anunci grandiloqüent.
I el ciutadà, saturat d’informació, oblida que al setembre de 2025 li van dir que invertirien 3.000 milions en el seu aeroport.
L’any 2028, quan l’aeroport continuï igual o pitjor, els mateixos polítics anunciaran un nou pla.
Altres 3.000 milions. Una altra data futura. Una altra il·lusió.
I el cicle continuarà, perquè funciona.
Perquè la propaganda sense conseqüències és l’eina perfecta: genera rèdit polític sense cap cost real.
Conclusió: gestió o propaganda
Espanya i Catalunya necessiten infraestructures modernes.
L’aeroport de Barcelona s’ha d’ampliar.
Els ciutadans mereixen serveis públics eficients.
Ningú no discuteix això.
El que s’ha de qüestionar és la pràctica sistemàtica d’anunciar inversions multimilionàries sense base pressupostària que les sostingui.
És irresponsable prometre 3.000 milions per al 2027-2031 quan no s’han aprovat els comptes del 2025.
És demagògic transferir competències sense els recursos necessaris per exercir-les.
És propaganda pura presentar com a èxits acords que mai no es materialitzen.
El treballador que paga impostos té dret a quelcom més que titulars.
Té dret a una gestió seriosa, a pressupostos reals, a obres que s’executin i a polítics que rendeixin comptes de les seves promeses.
Però mentre el debat públic se centri en l’espectacle i no en la gestió, continuarem finançant un teatre caríssim on els únics que mai surten a escena són els ciutadans que el paguen.
L’aeroport de Barcelona necessita inversió real, no anuncis. Els catalans necessiten gestió eficient, no propaganda. I Espanya necessita polítics que presentin pressupostos abans de prometre milers de milions.
Mentrestant, continuarem volant en un aeroport saturat, pagant impostos per finançar promeses que s’evaporen en l’aire... com els avions que mai no s’enlairaran d’aquella tercera pista promesa fa anys.
