No era evident, potser?
Els mitjans de comunicació d’arreu d’Espanya (Catalunya inclosa) han recollit el seu comentari com si fos l’escàndol més gran de la dècada, amb titulars sobre “hispanofòbia” i mil floritures més. Curiós, molt curiós, tenint en compte que Orriols ha construït tota la seva carrera política sobre la crítica a l’Estat espanyol, la independència a qualsevol preu i una retòrica que faria enrojolar molts veterans del procés. Fonamentalment Puigdemont i els pocs que encara el segueixen.
I aquí rau la màgia del moment: una bona part del públic reacciona com si algú acabés de confessar que no li agrada el pernil ibèric. Sí, amics, hi ha qui ha descobert avui que Orriols no és precisament fan d’Espanya.
Però un cop ràpid per les seves declaracions, intervencions parlamentàries i propostes deixa clar que la seva postura no és cap “lapsus”, sinó part del manual d’estil del seu partit i de la seva personalitat inamovible. Orriols ja ha dit en altres ocasions que considera que els catalans són una “raça” diferent, que rebutja el castellà com a llengua “natural” a Catalunya i que la convivència Espanya-Catalunya s’assembla més a una pel·lícula de terror que a una comèdia romàntica.
Així que, quan respon “sí, odio Espanya”, simplement fa el que sempre ha fet: donar gas al secessionisme dur amb totes les lletres… i amb la puntuació opcional, seguint una estratègia de captació de vot nacionalista tan transversal que fa tremolar Junts, ERC i la CUP.
A mi si em demanen si odio espanya (com a concepte) responc que sí sense dubtar...
— Sílvia Orriols (@orriolsderipoll) February 4, 2026
No pots estimar ni tolerar un estat artificial construït damunt les despulles de la teva Nació.
No pots estimar ni acceptar la subordinació i maltracte crònics que patim els catalans.
La reacció 2.0: “De debò ho va dir?”
I aquí ve la part més divertida: molts a Twitter i altres xarxes socials ho tracten com si fos una revelació, una sorpresa tan contundent com quan descobreixes que els nens no venen de París (en general només els parisencs…). Però per a qui ha seguit el seu ascens, no és cap sorpresa.
A més, el seu discurs va molt més enllà d’una simple declaració emocional: acompanya el missatge amb conceptes de subordinació, rebuig estructural i una crítica tan enèrgica a l’Estat espanyol que sembla redactada per un guionista de sàtira política.
Aquí cal donar les gràcies a Óscar Puente, a Pedro Sánchez i als pocs ministres que s’atreveixen a parlar, ja que estan escenificant tan bé les explicacions sobre el caos viari i ferroviari d’Espanya i Catalunya que no els queda res més per inventar. S’han quedat sense repertori. O gairebé… Sílvia Orriols i el món polític català porten uns dies sense necessitat de pagar assessors per carregar contra Espanya: els arguments els redacta Puente, tot un geni.
Tornant a la “sorpresa Orriols”, el més irònic de tot plegat és que hi hagi gent alarmada com si l’alcaldessa de Ripoll hagués canviat d’opinió. En realitat, ha estat construint la seva trajectòria sobre aquestes bases des de fa temps: discurs anti-espanyol, posicions dures sobre llengua, identitat i polítiques culturals, i una agenda que busca la ruptura total.
Si alguna cosa hauria de sorprendre no és que Orriols digui que odia Espanya com a concepte… sinó que encara hi hagi qui se sorprengui. Sobretot aquells que, segons les enquestes, formen part del 50 % dels votants potencials de l’alcaldessa de Ripoll que són “espanyolistes”…
