La desaparició de Ciutadans com a força rellevant al Parlament no ha estat només l’ocàs d’una marca. Ha estat el col·lapse de l’últim intent estructurat d’articular un constitucionalisme no nacionalista amb ambició transversal. Amb tots els seus errors estratègics —que van ser molts—, ocupava un espai reconeixible per a milers de catalans que no se sentien còmodes ni en l’independentisme ni en el tradicional eix dreta-esquerra espanyol.
Aquest espai, avui, està orfe.
El PP: present, però sense arrelament suficient
El Partit Popular ha intentat reconstruir la seva presència a Catalunya. Amb nous lideratges, to més moderat i una voluntat evident de recuperar terreny institucional. Però el problema del PP a Catalunya no és només electoral; és cultural.
Arrossega una memòria col·lectiva associada a etapes de confrontació dura —especialment durant el procés— que li dificulta penetrar en sectors urbans, classes mitjanes i votants joves. Encara que creixi alguns punts, el seu sostre continua sent baix en comparació amb altres comunitats autònomes. No aconsegueix convertir-se en l’eix vertebrador del centredreta català, i menys encara del centre ampli.
En termes pràctics: pot sumar, però difícilment pot liderar.
Un PSC cada vegada més escorat
Per la seva banda, el Partit dels Socialistes de Catalunya ocupa formalment l’espai central del tauler institucional. Però governar en minoria té un preu. I aquest preu es diu dependència parlamentària.
Els acords constants amb Esquerra Republicana de Catalunya i Catalunya en Comú condicionen l’agenda política, pressupostària i simbòlica. Cada votació clau empeny el PSC a assumir plantejaments que, en un altre context, no formarien part del seu nucli programàtic clàssic.
No es tracta només de polítiques socials —on el PSC sempre ha estat progressista— sinó de cessions en matèria identitària, lingüística o competencial que reforcen l’eix sobiranista o la lògica de blocs.
La conseqüència és clara: el PSC governa des del centre institucional, però cada dia més escorat cap a posicions que consoliden una majoria parlamentària d’esquerres i nacionalista.
L’eix que ho devora tot
Catalunya continua atrapada en un doble eix: esquerra-dreta i independentisme-constitucionalisme. El problema és que ambdós eixos ja no es creuen per generar espais intermedis; se superposen i es radicalitzen.
• L’independentisme ha perdut força electoral, però manté capacitat de pressió.
• El constitucionalisme està fragmentat i sense lideratge clar.
• La dreta no aconsegueix normalitzar-se.
• L’esquerra governa condicionada.
En aquest context, el votant de centre —moderat en l’identitari, reformista en l’econòmic, pragmàtic en l’institucional— no troba una oferta clara.
I quan el centre no té representació, el debat es polaritza.
Buit estructural o transició?
Hi ha dues hipòtesis possibles.
-
El buit és conjuntural: una fase de transició després de l’esgotament del procés i la reconfiguració del sistema de partits.
![Anunci 1406]()
-
El buit és estructural: el centre polític català ha estat absorbit per la lògica de blocs i difícilment tornarà a tenir autonomia pròpia.
Si és el segon, Catalunya camina cap a una política permanentment tensionada entre pols, on les majories dependran sempre de pactes forçats i equilibris inestables.
Si és el primer, estem davant el moment propici perquè sorgeixi una nova oferta política que combini:
• defensa de la legalitat constitucional sense confrontació,
• identitat catalana sense ruptura,
• polítiques econòmiques reformistes sense dogmatismes,
• i una agenda social deslligada del marc sobiranista.
Avui, aquesta opció no existeix amb prou força.
El risc democràtic
L’absència de centre no és només un problema aritmètic. És un problema cultural.
Les societats amb un centre polític fort tendeixen a generar consensos amplis, estabilitat institucional i reformes graduals. Les que en manquen es mouen entre blocs, vetos creuats i governs condicionats.
Catalunya, històricament pactista, sembla avui més presonera de la suma parlamentària que no pas de la síntesi política.
La qüestió de fons és incòmoda: Existeix encara una majoria social de centre a Catalunya que no està representada? O el mateix electorat ha assumit definitivament la lògica de blocs?
Mentre ningú ocupi aquest espai amb credibilitat, el tauler continuarà desequilibrat.
I una Catalunya sense centre polític no és només una anomalia electoral. És un símptoma d’una transformació més profunda: la dificultat creixent de reconciliar identitat, governabilitat i pluralisme en un mateix projecte compartit.
