L’actuació de la UCO no va ser un episodi menor ni una simple diligència administrativa. L’Audiència Nacional, sota la direcció del jutge Santiago Pedraz, va ordenar requeriments i registres vinculats a l’anomenat “cas Leire”, una investigació sobre una presumpta trama destinada a desactivar causes judicials que afectaven el PSOE i l’entorn del Govern.
Els agents van acudir a Ferraz per reclamar documentació interna, correus electrònics, facturació i registres relacionats amb l’activitat de l’exsecretari d’Organització socialista Santos Cerdán i d’altres dirigents vinculats a la investigació. Paral·lelament hi va haver actuacions en domicilis i despatxos relacionats amb diversos dels assenyalats pel jutge.
La dimensió política del cas va augmentar immediatament perquè els noms afectats no pertanyen a una perifèria llunyana del PSOE, sinó a l’estructura de màxima confiança del president durant anys.
Entre els imputats o investigats apareixen:
• Santos Cerdán, antic secretari d’Organització i un dels homes més poderosos del partit;
• Gaspar Zarrías, històric dirigent socialista andalús;
• Leire Díez, exmilitant socialista situada al centre de la investigació;
• l’empresari Javier Pérez Dolset;
• la gerent del PSOE, Ana María Fuentes;
• a més d’advocats i comandaments relacionats amb la causa.
La investigació apunta a presumptes delictes d’organització criminal, tràfic d’influències, suborn i falsedat documental. Segons diferents informacions judicials, el jutge investiga si va existir una estructura orientada a desacreditar membres de la UCO, fiscals i jutges que portaven causes sensibles per al PSOE o per a persones de l’entorn governamental.
L’element més delicat políticament és que la causa torna a situar la sospita sobre el finançament del partit i sobre la utilització de l’aparell socialista per protegir interessos polítics i personals. I aquí és on el dany per a Sánchez deixa de ser col·lateral i passa a ser directe.
Perquè Santos Cerdán no era un dirigent qualsevol. Era probablement el principal operador polític de Pedro Sánchez dins del PSOE. L’home que controlava la maquinària territorial, les negociacions parlamentàries i bona part del poder orgànic construït pel president des del seu retorn a la secretaria general.
Per això l’entrada de la UCO a Ferraz no s’interpreta únicament com un problema judicial: es percep com un cop simbòlic al cor del sanchisme.
La resposta del president des de Roma va intentar precisament rebaixar aquest impacte. Sánchez va insistir que no es tractava d’un “registre” sinó d’un “requeriment d’informació”, va assegurar que el PSOE col·laboraria plenament amb la justícia i va defensar que el partit “no té res a amagar”.
Tanmateix, l’escena va resultar políticament estranya. Mentre a Madrid la Guàrdia Civil reclamava documentació sobre una presumpta trama vinculada a la cúpula socialista, Sánchez compareixia des d’Itàlia refugiant-se en indicadors macroeconòmics, estabilitat institucional i missatges de serenor internacional.
Aquesta desconnexió entre l’escenari judicial i la resposta política explica que molts adversaris —i també antics aliats— comencin a parlar ja d’una reacció “sobrenatural”: un president que actua com si la realitat judicial no afectés directament el seu projecte polític.
Però el problema per a Sánchez no és únicament l’episodi d’avui. El que és veritablement greu per a La Moncloa és l’acumulació. El “cas Koldo”, les investigacions sobre contractes públics, les derivades al voltant de José Luis Ábalos, les revelacions sobre Santos Cerdán, les sospites sobre pagaments en metàl·lic i ara l’entrada de la UCO a Ferraz estan construint una imatge política molt difícil de contenir.
Cada causa, per separat, podria haver estat presentada com un episodi aïllat. El problema apareix quan totes les línies acaben aproximant-se al mateix perímetre polític: el cercle de màxima confiança construït per Sánchez durant l’última dècada. I aquesta és probablement la novetat més important del dia.
