El relleu inesperat del postpujolisme
Puigdemont va arribar al Palau de la Generalitat en un moment de crisi profunda del catalanisme tradicional. L’escàndol de corrupció que va afectar el llegat de Jordi Pujol, sumat al desgast de Convergència, havia deixat orfe un ampli sector de l’electorat nacionalista. En aquest context, Puigdemont va ser percebut com una figura de renovació: independentista sense complexos, periodista de professió, amb discurs internacionalista i aliè —almenys en aparença— a les ombres del pujolisme.
Durant els primers mesos, encarnà l’esperança de reconstruir un lideratge moral i polític que connectés la tradició de govern amb la nova pulsió sobiranista.
Del pragmatisme al xoc frontal
Aquest intent de síntesi va durar poc. El procés va accelerar totes les contradiccions. Puigdemont va passar de ser un president de transició a liderar l’etapa més rupturista de l’independentisme institucional. El referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i la posterior declaració unilateral d’independència marcaren un punt de no retorn.
L’aplicació de l’article 155 i la seva fugida a Bèlgica transformaren la seva figura: de president autonòmic a símbol de l’independentisme a l’exili. Per a molts, es convertí en un referent èpic; per a d’altres, en el dirigent que conduí el catalanisme de govern a un carreró sense sortida.
L’enfonsament definitiu de CiU
Si CiU ja estava ferida de mort, el cicle polític que s’obre amb Puigdemont certifica la seva desaparició definitiva. L’espai convergent es fragmenta: primer CDC, després PDeCAT, finalment Junts. Lluny de recompondre la centralitat política que durant dècades havia ocupat el nacionalisme moderat, el lideratge de Puigdemont empeny Junts cap a una lògica de confrontació permanent.
En aquest procés, el partit perd la seva condició de força hegemònica, la seva implantació territorial tradicional i el seu paper de frontissa en la política catalana i espanyola.
Junts: lideratge personal, feblesa estructural
Deu anys després de la seva investidura, Puigdemont continua sent el principal actiu —i alhora el principal límit— de Junts. El seu lideratge és indiscutit, però profundament personalista. El partit gira entorn de la seva figura, sense un projecte clar de relleu ni una estratègia compartida més enllà de la pressió constant sobre l’Estat, sobre Espanya.
Electoralment Junts resisteix, però ja no mana. Ha passat de dirigir la Generalitat a disputar l’hegemonia dins del propi independentisme, mentre l’espai que un dia ocupà CiU com a gran partit de govern roman buit, teòricament.
Perquè, en la pràctica, Aliança Catalana de Sílvia Orriols prendrà el seu relleu en vots, encara que no en l’ocupació d’aquest espai central que s’ha “dretanitzat”. Curiosament, ara la centralitat a Catalunya la representa Salvador Illa i el seu PSC.
Balanç d’una dècada
La dècada de Puigdemont és, en bona mesura, la crònica del declivi del catalanisme que va governar Catalunya durant més de trenta anys. De l’esperança de regeneració postpujolista al col·lapse de l’espai convergent; del pragmatisme institucional al simbolisme de l’exili; de la centralitat política a la marginalitat estratègica.
Puigdemont no només és un protagonista d’aquests deu anys: és el mirall d’un projecte polític que, incapaç de reinventar-se, acabà consumit per les seves pròpies promeses. Puigdemont és la viva imatge d’un “cadàver polític” a punt de ser enterrat pel seu excés d’ego i per una de les seves exfidels seguidores: Sílvia Orriols.
