Catalunya il·lustra bé el despropòsit. El senyor Illa, nomenat president de la Generalitat, ha preferit viatjar a Brussel·les a rendir pleitesia abans que exercir amb rigor el càrrec pel qual se’l paga. Els catalans no necessitem un president turista, sinó algú que gestioni els problemes de la comunitat en lloc de negociar suports en hotels europeus uns pressupostos nacionals el cost dels quals, per cert, acabarem pagant tots.
La política hauria de començar pel més essencial: les persones. Els nostres grans mereixen respecte i drets garantits després de dècades de sacrifici. I els nostres joves necessiten educació i formació de qualitat per sobreviure en un món cada vegada més competitiu. Res d’això pot continuar supeditat a l’agenda de partit ni a la mediocritat instal·lada a les nostres institucions.
El nou model polític que Espanya necessita no admet etiquetes ideològiques. No es tracta de dretes ni d’esquerres: es tracta de ser eficients amb eficàcia, dignitat i gestió honesta. No podem continuar finançant un Senat convertit en Jurassic Park polític ni sostenint un nombre desorbitat de diputats i aforats la reducció dels quals alliberaria centenars de milions d’euros per destinar-los al que realment importa.
Perquè no ho oblidem: els recursos públics no són seus, són nostres. Provenen dels impostos directes i indirectes que cada ciutadà paga amb la seva feina i esforç. I el mínim que podem exigir és eficiència, eficàcia, transparència i la possibilitat de denunciar els abusos que massa polítics consideren privilegis intocables.
La veritable èpica del nostre temps no està en seguir un líder carismàtic, sinó en que la ciutadania pugui escollir entre allò ja conegut o un nou projecte comú. Un model en què s’analitzin i calculin cada euro a invertir, igual que exigim a nivell individual quan tenim un problema. I un model que entengui que cada euro públic ha de retornar-se en forma de serveis, benestar i futur.
La clau està en apostar per una tecnocràcia aplicada al bé comú: tenir els millors al capdavant de cada àrea, perquè no és això el que tots volem quan tenim un problema personal o professional, que ens atengui el més preparat? Si ho desitgem en l’àmbit individual, per què no exigir-ho també en el col·lectiu?
La pregunta és clara: ens resignarem més temps a aquest engany permanent, o farem el pas cap al canvi que ja batega dins la societat? El moment és ara. És el moment de les idees.
