D’una banda, el Corredor Mediterrani. S’anuncia que connectarà —atenció, titulars— des d’Almeria fins a la frontera francesa l’any 2027. Sona bé, oi? Un eix ferroviari de costa, mercaderies, alta velocitat i ample internacional. Però (i sempre hi ha aquest “però” ferroviari): resulta que encara hi ha trams sense obres o amb ritme de cargol, i el comodí “fins a Algesires” ja ni s’atreveix a posar-hi data concreta.
De l’altra, l’anunci estrella del moment: l’AVE Madrid-Barcelona (o el que serà) que passarà de trigar prop de tres hores a... menys de dues. Sí, ho has llegit bé: menys de dues hores. I per aconseguir-ho, el ministre anuncia pujar la velocitat a 350 km/h. Sona gairebé a ciència-ficció... o a espot electoral.
Així que tenim:
• Anunci A: “El 2027 el Corredor Mediterrani estarà connectat entre Almeria i França” + ja veurem quan la resta.
• Anunci B: “De Madrid a Barcelona en menys de dues hores” + comencem els estudis, “passarem a l’ofensiva”.
Ara, si ajuntem tots dos… diríem que això és, com a mínim, una fulla de ruta estratègica més que un guió per a cartelleria recent: “Connecta’t al futur”, “Espanya en moviment”, “Velocitat, modernitat, progrés”. I pel partit que ho anuncia, sembla precisament un eslògan per als anys vinents: un missatge que digui “mira què farem” abans d’haver-ho fet. No està malament després de més de 7 anys de mandat ininterromput...
On és la ironia?
Perquè el Corredor Mediterrani porta dècades en promeses, plans, reivindicacions ciutadanes (com el moviment #VullCorredor) que demanen “que el completin ja”. I ara resulta que estarà “connectat el 2027”? Magnífic, sempre que els trams sense obres no es converteixin en “en obres des del 2028”, tot i que poc o gens fiable.
Perquè reduir Madrid-Barcelona a menys de dues hores és encantador... però estem en fase d’estudi. Quants anuncis hem vist abans que després diguin “ja veurem”, “encara falta finançament”, “no es compromet la data”? Està molt en aquesta línia de promesa abans de l’execució. En qualsevol cas, és una obra singular que pot durar “només” dues dècades...
Perquè el fil que uneix ambdós és aquest gest polític: anunciar alguna cosa gran, amb xifres i velocitats, just en època en què un partit —en aquest cas el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE)— podria utilitzar-ho com a “cartell electoral”: “Mira què faré”. Tot i que després la foto del tren zero no surti fins cinc anys després (o deu), i per aleshores potser ja hi hagi un altre govern...
Conclusió (irònica, és clar):
Si ets el ciutadà que viu a la costa mediterrània, o si viatges entre Madrid i Barcelona, pots aplaudir els anuncis. Pots reservar ja el teu bitllet per a “menys de dues hores” i entreveure el túnel del futur pel qual circularàs a 350 km/h. Però també t’ho pots prendre amb una tassa de cafè relaxat i dir: “Perfecte, un altre gran anunci”. Perquè al final... el tren arriba quan arriba, les obres avancen quan poden, els terminis s’estiren, i els cartells electorals es renoven abans que la màquina rodoli de veritat a la velocitat amb què canvien els governs i sorgeixen noves promeses electorals d’altres.
I mentrestant, què fem? Esperem, mirem el rellotge, comptem els trams sense obra, i preguntem: “i la rebaixa a menys de tres hores? I l’ample internacional complet? I el tercer carril per a mercaderies?”.
Un es queda amb la imatge: un comboi lluent en un cartell, la bandera del partit al fons, el ministre assenyalant el cronòmetre, i els ciutadans pensant: “genial, però... ja baixem o també esperem cinc anys (o deu) perquè arranqui?”.
