Avui, però, el mirall retorna una imatge incòmoda. Adamuz amenaça de convertir-se en el símbol d’una gestió temerària, negligent i profundament irresponsable de l’Estat en matèria d’infraestructures. I aquesta vegada, les responsabilitats apunten directament al Govern socialista i a la seva gestió del transport ferroviari. Sense oblidar que un empresonat José Luis Ábalos és el primer ministre de Transports de “l’era Sánchez”, presumptament per “mamporrar” amb diners públics. La següent ministra va ser Raquel Sánchez, que va caure en desgràcia dos anys després d’ocupar el càrrec, i el tercer, el molt polèmic Óscar Puente, que es dedica a tuitejar i esborrar “adversaris internautes” sense parar, però que la gestió la deixa per al proïsme…
Tampoc no hem d’oblidar que una altra imputada en tota aquesta trama és Isabel Pardo de Vera, presidenta d’Adif del 2018 al 2021, que va ser secretària d’Estat d’Infraestructures, Transports i Habitatge entre 2021 i 2023. La van “dimitir” per l’encàrrec de compra de 31 trens per valor de 258 milions d’euros per circular per les comunitats autònomes d’Astúries i Cantàbria. Els trens es van encarregar amb dimensions massa amples per als túnels de les regions. Un cas que encara avui dia és motiu de mofa per part de tota l’enginyeria d’infraestructures d’Europa.
Tornant al desastre esdevingut a Adamuz, les informacions que estan sortint a la llum sobre compres de materials inadequats per a l’ús real a les vies, sobre adjudicacions qüestionables i sobre decisions tècniques difícilment justificables dibuixen un panorama alarmant. No es tracta d’un error puntual ni d’una fallada aïllada: és un patró d’incompetència. El mateix que va fer dissenyar trens que no cabien per les seves vies ni pels seus túnels fa pocs anys.
El Ministeri de Transports, sota governs socialistes successius, ha demostrat una preocupant incapacitat per garantir quelcom tan bàsic com la seguretat ferroviària. I el que ha passat, per exemple, a Catalunya ho confirma de manera brutal: dos descarrilaments en un sol dia, a Gelida i Maçanet de la Selva. I un tercer, dos dies més tard, que es repeteix a Maçanet per despreniment de talussos. A això s’hi ha d’afegir la invasió d’una grua a Cartagena que va colpejar un tren i un altre descarrilament al ramal ferroviari de Còrdova a Jaén. Casualitat? Mala sort? O conseqüència directa d’una xarxa mal mantinguda, materials inadequats i una gestió política més preocupada pel relat que per la realitat? Una mica de tot.
Mentrestant, les línies d’alta velocitat acumulen incidències, retards, avaries i fallades tècniques que fa una dècada haurien provocat dimissions immediates. Avui, però, es normalitza el caos. Es minimitzen els fets. Es busquen culpables perifèrics. Mai el nucli polític. Cal recordar que aquesta política ferroviària no neix del no-res. Té noms i cognoms. Des de l’etapa de José Luis Ábalos fins a la direcció ministerial actual de Puente, passant per la responsabilitat última del president Pedro Sánchez, el deteriorament ha estat progressiu i evident.
El veritablement indignant no és només la incompetència, sinó la hipocresia. Els mateixos que exigien responsabilitats penals immediates a governs autonòmics per catàstrofes naturals, avui callen davant fallades estructurals de l’Estat que posen en risc vides humanes cada dia. Els mateixos que parlaven de “negligència criminal” quan convenia políticament, avui es refugien en tecnicismes i comunicats buits.
Adamuz no és només un lloc. És un símbol. El símbol d’un Govern que ha descuidat infraestructures crítiques, que ha prioritzat la propaganda per davant del manteniment, i que ara cull els fruits de la seva pròpia desídia. Adamuz és el símbol de la caiguda de “l’imperi sanchista”. És l’adéu obligat a 8 anys de recerca del benefici propi i d’oblidar-se dels catalans, dels valencians, dels madrilenys, dels andalusos…, en definitiva, dels espanyols.
El PSOE ja té la seva DANA. La diferència és que aquesta no va caure del cel. Aquesta es va construir —o es va deixar de construir— des dels despatxos i la incompetència.
