Perquè hi ha una constant que mereix ser observada: quan governa l’esquerra, tant a Catalunya com a Espanya, augmentar la recaptació sembla convertir-se gairebé en una virtut política. Més impostos, noves figures tributàries, modificació de tipus i una pressió fiscal que acaba trobant camins per arribar sempre al mateix lloc: la butxaca del ciutadà.
I aquesta vegada passa una cosa encara més curiosa. La Generalitat no només recapta; també es beneficia d’allò que està ofegant econòmicament moltes famílies. L’habitatge n’és el millor exemple. Comprar una casa resulta cada vegada més car, però com més puja el seu preu, més gran pot ser també la base econòmica sobre la qual operen determinats impostos vinculats a la compravenda o a les herències.
Els números parlen per si sols. L’Impost sobre Successions i Donacions ha proporcionat 692 milions durant el primer semestre, un 32,1% més que fa un any. L’Impost sobre Transmissions Patrimonials ha aportat 1.314 milions, un 9,4% més, mentre que Actes Jurídics Documentats arriba als 849 milions, amb un creixement del 17,6%. Entre tots tres: 2.855 milions d’euros en només mig any.
Convé no fer trampes amb les xifres. Que Successions recapti un 32,1% més no significa que tots els catalans estiguin pagant un 32,1% més per heretar. Significa que la Generalitat ha ingressat aquesta quantitat addicional pel conjunt de l’impost. Però tampoc podem ignorar la paradoxa: quan augmenta el valor d’allò que tenim —especialment l’habitatge—, l’Administració disposa de més possibilitats de recaptar.
I aquí apareix una de les contradiccions més interessants de determinada política fiscal d’esquerres. Recordem aquella cèlebre frase de José Luis Rodríguez Zapatero: «Abaixar impostos és d’esquerres». Han passat els anys i sembla que algú va perdre aquella carpeta pel camí.
Perquè avui el ciutadà corrent té exactament la sensació contrària. Paga quan guanya diners, paga quan compra, paga quan consumeix, paga quan omple el dipòsit, paga quan té un habitatge i pot tornar a pagar quan hereta allò pel qual els seus pares ja van tributar durant tota la seva vida. I, mentrestant, escolta com cada nou rècord de recaptació és presentat pràcticament com una demostració de bona gestió.
Recaptar més és relativament senzill. El que és complicat és gestionar millor. I és aquí on haurien de començar les explicacions: llistes d’espera sanitàries, educació, dependència, infraestructures, Rodalies, seguretat o habitatge. Si ingressem centenars de milions addicionals, el ciutadà té tot el dret a preguntar on és la millora equivalent en allò que rep.
I potser aquí rau el veritable debat. Ser socialista no hauria de significar aconseguir que tots siguem una mica més pobres perquè l’Administració sigui cada vegada més rica. Redistribuir riquesa exigeix primer permetre que algú pugui generar-la i conservar-ne una part raonable. En cas contrari, arribarà un moment en què ja no estarem redistribuint prosperitat, sinó simplement repartint empobriment.
Mentrestant, la Generalitat pot celebrar els seus 6.338 milions recaptats en sis mesos. Tot i que jo, abans de destapar el cava, faria una pregunta força més senzilla: si l’Administració catalana té 665 milions més que fa un any, quant més té el català corrent a la butxaca? Em temo que molts ja en coneixen la resposta.
