Els catalans necessitaríem treballar 242 dies de l’any per fer front al conjunt d’impostos i cotitzacions, sis dies més que la mitjana espanyola, situada aquest any en 231 dies, i 12 dies més que un basc. Dit d’una altra manera: segons el càlcul realitzat per la Fundación Civismo en el seu Informe Día de la Liberación Fiscal 2026, fins al 26 d’agost no hauríem acabat simbòlicament de treballar per a les administracions i començaríem a fer-ho per a nosaltres mateixos.
La xifra mereix una explicació. Ningú lliura literalment a Hisenda el sou íntegre dels primers 242 dies de l’any. L’anomenat Dia de l’Alliberament Fiscal és un indicador que transforma la càrrega tributària estimada —impostos i cotitzacions— en dies de treball. És, per tant, una estimació elaborada per Civismo i no una estadística oficial de l’Agència Tributària. Però serveix per visualitzar d’una manera molt gràfica quant pesa la fiscalitat sobre els ingressos generats pels ciutadans.
El problema adquireix una altra dimensió quan s’observa què està passant amb la recaptació. Espanya va tancar el 2025 amb 325.356 milions d’euros d’ingressos tributaris, ni més ni menys que un 10,4% més que el 2024. No és una xifra d’un institut privat: és la dada oficial de l’Agència Tributària. I resulta especialment significatiu que el PIB nominal creixés un 5,8%, força menys que els ingressos fiscals.
Hisenda explica que les bases imposables dels principals impostos van créixer al voltant d’un 7%, però reconeix igualment que els canvis normatius i de gestió van aportar uns 7.820 milions d’euros addicionals, equivalents a 2,7 punts del creixement de la recaptació. És a dir, no tot l’espectacular increment dels ingressos públics es pot atribuir simplement al fet que l’economia espanyola hagi crescut.
Especialment cridaner resulta l’IRPF. La seva recaptació va augmentar un 10,1% durant el 2025, mentre que la renda de les famílies ho va fer aproximadament un 7,2%. L’IVA, per la seva banda, va recaptar un 9,9% més. I darrere d’aquestes xifres apareix un vell conegut dels contribuents espanyols: la inflació i els seus efectes sobre un sistema fiscal que no adapta automàticament tots els seus paràmetres a l’augment dels preus.
Perquè quan els salaris pugen nominalment per intentar compensar la inflació, el ciutadà pot acabar pagant més IRPF encara que el seu poder adquisitiu real gairebé no hagi millorat. Funcas ha calculat que la manca d’indexació dels elements de l’IRPF hauria generat uns 16.800 milions d’euros addicionals de recaptació entre el 2021 i el 2024. També assenyala que la càrrega mitjana real de l’IRPF suportada per les llars el 2024 era superior a la del 2008, mentre que la seva renda neta mitjana real encara es mantenia per sota.
Aquest és probablement el veritable debat que amaguen aquests 242 dies de Catalunya. Podem discutir la metodologia de Civismo, quins impostos s’hi han d’incloure o com s’han de transformar en jornades de treball. El que resulta molt més difícil de discutir són les dades oficials: Hisenda recapta cada vegada més i l’IRPF està aportant quantitats rècord.
El calendari fiscal simbòlic deixa així una imatge força eloqüent. A Espanya, fins al 20 d’agost; a Catalunya, fins al 26 d’agost. Més de set mesos i mig d’un any convertits, segons la metodologia de Civismo, en l’esforç necessari per afrontar la càrrega tributària.
I mentre les administracions celebren cada nou rècord de recaptació com una demostració de fortalesa econòmica, potser convindria fer-se una pregunta molt més senzilla: quant més es pot exigir al contribuent abans que deixi d’importar quant recapta l’Estat i comencem a preguntar-nos quants diners li queden realment al ciutadà després de pagar-ho tot?
