L’expresident català continua actuant com si encara fos el centre de gravetat de la política catalana, com si cada gest seu marqués l’agenda pública i com si Catalunya estigués pendent dels seus moviments. Però la realitat fa temps que va prendre un altre camí. Catalunya afronta problemes d’habitatge, seguretat, infraestructures, sanitat, educació i competitivitat econòmica, mentre Puigdemont continua instal·lat en un relat que cada vegada interessa a menys gent.
Les seves darreres aparicions públiques i maniobres polítiques semblen respondre més a la necessitat de continuar sent rellevant que no pas a la voluntat d’aportar solucions reals. Cada intent de recuperar protagonisme acaba derivant en noves polèmiques, nous gestos simbòlics i noves escenificacions que generen més indiferència i rebuig que entusiasme.
El problema no és que Puigdemont vulgui continuar participant en política; el problema és que sembla incapaç d’entendre que el temps polític que el va convertir en protagonista ja ha passat. Hi ha tota una generació de nous votants de 18 a 20 anys que no sap ni qui és ell ni com és el seu famós pentinat, i així no es pot plantejar «reconquerir Catalunya», com pretén.
La recent visita del Papa a Catalunya va tornar a oferir-ne un exemple. Mentre la majoria de ciutadans contemplaven un esdeveniment històric i d’abast internacional, sectors pròxims a l’independentisme van intentar convertir-lo en una reivindicació política domèstica. El resultat va ser tan forçat com contraproduent. Una vegada més, el focus que pretenien monopolitzar va acabar girant-se en contra seva.
Potser el problema més gran per a Puigdemont no és l’oposició dels seus adversaris. Potser és que Catalunya ha començat a viure sense ell. Com els protagonistes de Los Otros, continua movent-se pels mateixos escenaris, pronunciant els mateixos discursos i creient que ocupa el mateix lloc.
I quan un dirigent perd la capacitat d’interpretar la realitat i confon la seva pròpia rellevància amb la realitat mateixa, el risc ja no és fer el ridícul una vegada. El risc és convertir el ridícul en el seu principal llegat polític, perquè la societat catalana ja ha passat pàgina i, en aquesta nova pàgina, Carles Puigdemont no hi té ni una línia.
