Durant dècades, l’esquerra s’ha presentat com la defensora natural dels drets humans, dels pobles oprimits i de la justícia social. Tanmateix, quan un règim que s’autodefineix com a “revolucionari” empresona opositors, persegueix periodistes, manipula eleccions i empeny milions de persones a l’exili, aquesta mateixa esquerra comença a mirar cap a una altra banda. O pitjor encara: justifica allò injustificable.
Veneçuela no és un “relat mediàtic”, ni una exageració neoliberal, ni un simple “problema econòmic causat per sancions”. És un país devastat institucionalment, socialment i moralment per un projecte polític que va concentrar el poder, va destruir els contrapesos democràtics i va convertir l’Estat en un botí. Negar-ho exigeix una dosi de cinisme que ja no es pot dissimular amb discursos grandiloqüents.
La vara moral és evident. Quan les violacions als drets humans ocorren en governs de dreta, la condemna és immediata, categòrica i —amb raó— implacable. Però quan l’autoritarisme es vesteix de vermell, apareix el llenguatge tèbi: “contextos complexos”, “errors del procés”, “amenaces externes”. Com si la ideologia del botxí canviés la gravetat de l’abús.
Aquesta doble moral no només traeix els veneçolans; traeix els principis que l’esquerra diu defensar. Perquè no hi ha justícia social sense democràcia. No hi ha sobirania popular sense eleccions lliures. No hi ha igualtat sense estat de dret. I no hi ha revolució que justifiqui la repressió sistemàtica.
El dany va més enllà de Veneçuela. En protegir o minimitzar règims autoritaris afins, l’esquerra global erosiona la seva pròpia credibilitat i entrega als seus adversaris l’argument més potent: que el seu compromís amb els drets humans és condicional, no universal.
Defensar el poble veneçolà no és fer el joc a cap potència estrangera. És, simplement, ser coherent. I avui, la coherència és precisament el que més escasseja en una esquerra que prefereix salvar símbols abans que vides.
