Espanya es va oblidar de creure

Ahir, l’esport femení va assolir a Espanya cotes impensables de popularitat. La final de la Copa d’Europa de seleccions femenines de futbol, entre Espanya i Anglaterra, va batre tots els rècords d’audiència i passió. L’estadi ple, pantalles gegants en multitud de llocs del nostre país i la majoria de gent enganxada al televisor, entre els quals m’incloc, mirant el partit al primer canal de la televisió pública... un diumenge a la tarda!

Tras el partido. Foto Fed. Esp. Futbol

I me n’alegro perquè estic convençut que l’esport femení juga un paper fonamental per aconseguir una societat més justa. No debades vaig dedicar moltes hores de les meves classes d’Educació Física al futbol, al ball i al salt de corda per trencar tabús i estereotips entre el meu alumnat masculí i femení.

Ahir, com un més, vaig estar enganxat al televisor gaudint i patint a parts iguals. La selecció femenina de futbol ens té tan ben acostumats que ens va costar reconèixer-les en les dificultats del partit, que van anar creixent a mesura que Anglaterra s’assentava al camp.

I és que des del principi es va plantejar el partit com una “oportunitat”, no com una revenja o un somni. Potser amb això es volia treure pressió a les jugadores, però al meu entendre el que es va fer va ser desinflar l’ambició hispana. Va desaparèixer el Quixot que al Mundial va permetre que una defensa (Olga Carmona) arribés a l’àrea rival i clavés aquell xut al fons de la porteria, o que la millor del món (Aitana Bonmatí) col·loqués un esplèndid xut entre el pal i la portera a la semifinal. I va aparèixer en Sancho, amb la seva mentalitat racional i plena de dubtes. Això va fer que una davantera que és tot foc com Salma Paralluelo no pogués rematar dues ocasions davant de porteria i que la pilota li passés entre les cames.

Quan van arribar els penals, em va sorprendre veure com l’entrenadora rival reunia les seves jugadores en un cercle estret i les arengava. També em va sorprendre que l’arenga durés tant. Però quan vaig veure que a les angleses els canviava el llenguatge corporal després de la xerrada i que les seves mirades reflectien determinació, vaig témer el pitjor. El pitjor pel resultat del partit, s’entén.

L’única que va mantenir el quixotisme, aquesta fresca bogeria que ens porta a grans gestes, va ser Cata Coll. La seva “desimboltura” i encert ens van mantenir vives. Però en Sancho es va imposar i Espanya es va oblidar de creure. I aleshores... ni les millors jugadores del món encerten a fer entrar una pilota en una porteria immensa davant d’una portera petitona.

No es poden treure mèrits a tot el que han aconseguit les nostres jugadores. Des d’aquí el meu reconeixement sincer i el meu aplaudiment. Segur que vindran moltes més cites per assolir grans èxits esportius. No en tinc cap dubte.

M’agradaria, però, veure en elles aquella espurna de bogeria feliç del Quixot, en lloc de veure aquells fronts arrugats de preocupació propis d’en Sancho Panza.

Més a La Opinión de Carles Viñallonga