No és tant un moviment estratègic com una reacció de supervivència. Les enquestes i els precedents recents dibuixen un escenari clar: la fragmentació de l’esquerra alternativa no només dispersa el vot, sinó que penalitza especialment qui arriba més debilitat. I avui aquest paper l’ocupa Podem a Andalusia.
El risc és evident. Si no hi ha acord, el vot es dividirà entre diverses sigles, reduint dràsticament les opcions de representació. Però, més enllà d’això, el cop pot ser existencial: Podem podria quedar fora del tauler andalús o reduït a una presència marginal, incapaç d’influir políticament.
Per això el canvi de to. On abans hi havia vetos i distàncies, ara hi ha pragmatisme forçat. Acceptar lideratges aliens, cedir posicions a les llistes i compartir espai amb antics aliats convertits en rivals ja no és una opció ideològica, sinó una necessitat electoral.
En definitiva, Podem no només busca un pacte; busca evitar la seva pròpia desaparició a Andalusia. Perquè aquesta vegada, el llop no és la dreta, sinó l’aritmètica electoral.
