La irrupció de SALF, que va obtenir un 2,5% dels sufragis (105.761 vots), s’ha traduït en un esforç estèril per als seus votants en no assolir el llindar mínim per obtenir representació en cap de les províncies. Aquests més de cent mil vots van acabar directament a la paperera del sistema electoral D’Hondt. L’anàlisi de les projeccions postelectorals és demolidora. Si simulem un escenari en què aquests sufragis simplement s’haguessin abstingut, la participació ajustada hauria caigut al 62,3%, atorgant mecànicament al PP els dos escons que li faltaven per arribar als 55 de la majoria absoluta, restant-los a l’esquerra (Adelante Andalucía i Por Andalucía).
Encara més flagrant és la segona projecció. Si aquests 105.761 vots s’haguessin redirigit de manera natural dins del bloc de dreta, en una proporció estimada del 60% cap al PP i el 40% cap a Vox, el resultat hauria mutat completament. El Partit Popular hauria escalat fins als 58 escons, tres per sobre de la majoria absoluta, i Vox hauria pujat a 17. Junts haurien sumat una majoria aclaparadora de 75 diputats, pulveritzant qualsevol opció de l’esquerra. En lloc d’això, la persistència d’aquestes microformacions antisistema o personalistes ha acabat actuant com el millor aliat involuntari d’una esquerra en hores baixes, restant escons clau al bloc majoritari en províncies decisives com Jaén, Còrdova i Màlaga.
Aquest fenomen obliga a reflexionar de manera crítica sobre la proliferació de partits menors que manquen d’una estructura sòlida i de possibilitats reals de representació territorial. En el tauler polític actual, la hiperfragmentació ja no representa una sana diversitat democràtica, sinó un factor d’inestabilitat crònica que trenca qualsevol estratègia de governabilitat legítima. Aquells que van votar SALF buscant castigar el sistema o exigir mesures radicals han acabat aconseguint l’efecte diametralment oposat: debilitar l’alternativa de Govern i obligar el PP a dependre de pactes complexos. Aquestes formacions actuen com a vots bomba. És a dir, esclaten dins del seu propi bloc ideològic, destruint l’eficiència electoral de milers de ciutadans en favor d’un ego partidista o de lideratges mediàtics volàtils que desapareixen tan ràpid com arriben.
A aquesta preocupant dispersió del vot s’hi suma el flagrant fracàs de les empreses enquestadores, l’actuació de les quals en aquest cicle electoral andalús mereix una esmena a la totalitat. Durant les setmanes prèvies al 17 de maig, els andalusos es van veure bombardejats per un carrusel de sondejos que, tret de comptades excepcions, dibuixaven una realitat distorsionada. Diverses enquestes destacades van mantenir fins a l’últim moment que Juanma Moreno retindria la majoria absoluta amb folgança o que la suma de les esquerres resistiria amb millors números, mentre que van menystenir de manera sistemàtica el pes que el vot protesta minoritari anava a esgarrapar a les províncies andaluses.
Les enquestes electorals han deixat de ser eines científiques de previsió per convertir-se en instruments d’agitació i propaganda, orientats més a influir en l’estat d’ànim del votant que no pas a reflectir les seves veritables intencions. En predir majories còmodes per al PP, van generar un efecte d’excés de confiança en l’electorat moderat, propiciant que molts decidissin desviar el seu vot cap a opcions marginals com SALF sota la falsa premissa que “el peix ja estava venut”. Aquesta desconnexió absoluta entre la demoscòpia i la realitat de les urnes no només erosiona la credibilitat dels mitjans de comunicació que les patrocinen, sinó que altera de manera artificial el comportament estratègic dels ciutadans.
Així doncs, els resultats andalusos deixen una lliçó d’urgència per al futur polític d’Espanya. L’existència de grups menors sense possibilitats d’escó inutilitza la voluntat de canvi i fragmenta de manera absurda les majories necessàries per donar estabilitat a les institucions. Si el votant de centredreta no comprèn que la dispersió en sigles testimonials és el camí més ràpid per neutralitzar la seva pròpia veu, el país es veurà abocat a un escenari de paràlisi o a coalicions inestables. Andalusia podia haver tingut un Govern fort, nítid i sense lligadures, però la dispersió inútil del vot i el miratge provocat per les enquestes van dictar una sentència molt diferent.
