Durant mesos, des de la Moncloa es va insistir que la pròrroga pressupostària era poc menys que una eina ordinària de gestió. María Jesús Montero primer i Carlos Cuerpo després van repetir que no hi havia cap dramatisme a prolongar els comptes existents. Sánchez, per la seva banda, va arribar a presentar l’absència de nous pressupostos com una contingència política perfectament assumible. Espanya podia continuar funcionant així, es deia. No hi havia urgència.
Curiosament, però, aquesta resignació institucional desapareix quan el problema afecta el PSC de Salvador Illa, perquè a Catalunya sí que ha calgut negociar i dotar amb un pressupost d’estabilitat parlamentària el Govern català: se’n dedueix que allò que a Catalunya és necessari per als catalans no ho sembla tant a Espanya per als espanyols, segons la perspectiva socialista.
Però el més significatiu és que el suposat gran acord a Catalunya presentat fa uns dies no respon a un canvi substancial del projecte pressupostari que vam conèixer a principi d’any. Illa ha acabat presentant i pactant, essencialment, els mateixos comptes autonòmics que va retirar al març per manca de suports. No hi ha una transformació econòmica profunda ni un nou model polític darrere del pacte. El que sí que hi ha és un increment del preu pagat al nacionalisme. Més cessions, més singularitat i més avantatges específics per assegurar una investidura i una legislatura a la catalana.
La pregunta inevitable és per què allò que fa uns mesos era políticament impossible ara resulta perfectament assumible. La resposta probablement és lluny de Catalunya i molt més a prop d’Andalusia. Abans del 17M i la cita autonòmica andalusa, era un risc inassumible per a la candidata María Jesús Montero, que venia de deixar la cartera d’Hisenda. Era indefensable per al PSOE i la seva cap de llista als comicis andalusos explicar determinades concessions territorials i financeres a ERC, una vegada més, al mateix temps que es pretenia defensar una política mínimament coherent al sud peninsular. Avui, un cop superat aquest horitzó electoral, el marge per satisfer les exigències nacionalistes sembla molt més ampli. Encara més quan Montero serà irrellevant per als interessos d’Andalusia.
També cau definitivament una altra ficció política que sempre ens han explicat: la suposada autonomia entre PSC i PSOE. Durant anys es va intentar vendre la idea que el socialisme català mantenia una personalitat pròpia, diferenciada i amb capacitat de decisió independent respecte de Ferraz. Però la realitat torna a imposar-se: Illa ha assumit el paper que li correspon dins de l’arquitectura de poder de Sánchez, que no és cap altre que el de sostenir l’únic pilar territorial realment útil per a la supervivència política del president espanyol. Un privilegi, però també una pistola carregada.
I és que convé subratllar això d’“únic” pilar, ja que tampoc no és precisament motiu de celebració per al mateix socialisme espanyol dependre estructuralment de l’independentisme català per a pràcticament qualsevol decisió rellevant de l’Estat quan, per a milions de ciutadans de la resta d’Espanya —els qui sostenen fiscalment el sistema—, torna a produir-se la mateixa sensació de greuge. Catalunya influeix directament sobre la política pressupostària, econòmica i territorial de tots els espanyols, però la resta d’espanyols no poden opinar ni decidir sobre l’anomenat “finançament singular” català.
Aquest és el veritable nucli del problema: que no som davant d’una negociació tècnica sobre recursos, sinó davant d’una alteració política del principi de solidaritat entre territoris. La idea que una comunitat autònoma pugui blindar un sistema financer privilegiat, reduint la seva aportació efectiva a la caixa comuna mentre manté intacta la seva capacitat d’influència política, no només resulta profundament injusta, sinó que planteja seriosos dubtes constitucionals.
I per si no fos prou, potser el símptoma més grotesc del moment polític actual siguin determinats gestos que ens fan plantejar si tot això no és ja una gran burla. Que Gabriel Rufián es pugui permetre oferir-se com a líder d’una hipotètica esquerra espanyola “a l’esquerra del PSOE” sense renunciar a ERC i sense que ningú sembli percebre la contradicció monumental que amaga la proposta és un acudit que frega l’obscè. I si no ho veiem, potser és que ens mereixem que ens continuïn donant cera com si no hi hagués un demà.
Més que una paradoxa, tot el que s’ha relatat sembla una caricatura. I la tragèdia és que el Govern ja fa temps que va decidir ser-ho sense cap mena de reparo. Ni vergonya.
