Què ha sortit realment nou?
En síntesi —i sent rigorosos— el que és rellevant publicat fins ara es pot resumir en tres o quatre punts:
• Confirmació del coneixement previ de moviments involucionistes en determinats sectors militars, cosa ja documentada per la historiografia i pel mateix sumari del judici.
• Detalls sobre informes del CESID que apuntaven a rumors de desestabilització, però sense prova d’una implicació institucional més àmplia.
• Matissos sobre contactes i converses prèvies al febrer de 1981 que ja havien estat esmentades en memòries, llibres i treballs acadèmics.
• Reafirmació del paper constitucional del rei Joan Carles I, sense aparició de proves que alterin la conclusió judicial de 1982-83.
Res que contradigui substancialment la sentència del Consell Suprem de Justícia Militar. Res que canviï l’armadura interpretativa consolidada durant més de quatre dècades.
Aleshores, per a això necessitàvem desclassificar?
La pregunta no és menor. Si l’objectiu era aportar llum definitiva, el focus amb prou feines ha il·luminat zones ja conegudes. Si la intenció era transparència, benvinguda sigui. Però si es va suggerir implícitament que hi hauria una veritat oculta capaç de sacsejar els fonaments del sistema, l’efecte final ha estat el contrari: expectativa inflada, impacte limitat.
En política, els temps importen. I no són pocs els qui interpreten el gest com una operació d’agenda: ocupar espai mediàtic, satisfer determinats sectors memorialistes i projectar imatge d’obertura democràtica.
La desclassificació no ha desmuntat la versió judicial ni ha revelat una conspiració desconeguda. Ha aportat context, sí. Ha afegit matissos, també. Però no ha canviat el relat essencial del 23-F.
I aquí queda la qüestió de fons: hem obert arxius per conèixer més… o per aparentar que quedava molt per descobrir? Potser existeix una tercera opció?
La meva opinió és que l’única persona que en surt beneficiada pel que ha transcendit fins ara d’aquests papers és el rei emèrit Joan Carles I. No serà que el govern de Pedro Sánchez necessita “blanquejar” Joan Carles I per justificar el seu retorn a Espanya, restituint la seva imatge i amb tots els honors com a “salvador de la pàtria”?
En qualsevol cas, Antonio Tejero mor el mateix dia en què Sánchez pretenia acaparar tots els titulars i li roba el protagonisme a l’aparell mediàtic de la Moncloa i del PSOE. Ni fet expressament…
Poden seguir en el següent enllaci l'entrevista realitzada aquest matí en ESDIARIO TV a Ramón Mora sobre els papers del 23-F:
