Escric aquestes línies des d’una doble memòria. La de qui va créixer en una casa on el 23F no era un capítol de manual, sinó una conversa permanent. El meu pare, periodista, va dedicar dos llibres a desentranyar aquell dia i les seves ombres. I la de qui, sent estudiant de Dret, va tenir el privilegi d’assistir a diverses sessions del judici posterior a Madrid. Entre el periodisme i el Dret vaig aprendre que la democràcia no és una abstracció: és un equilibri fràgil sostingut per institucions, però també per persones concretes que decideixen complir el seu deure quan més costa.
La nit en què la por va entrar a l’hemicicle
A les 18:23 hores, el tinent coronel Antonio Tejero va irrompre al Congrés dels Diputats al capdavant d’un grup de guàrdies civils. Trets al sostre. Diputats a terra. Un país sencer paralitzat davant la televisió i la ràdio. No era una escena de ficció: era l’amenaça real d’una involució.
Aquell assalt coincidia amb la votació d’investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo, successor d’Adolfo Suárez, la dimissió del qual havia obert un període d’incertesa. Espanya transitava encara pels passadissos estrets de la Transició, amb ferides obertes, tensions territorials i una economia en crisi. El cop no va sorgir en el buit; es va alimentar d’aquell clima.
Però la història no es va escriure només a l’hemicicle. Es va escriure també en despatxos, capitanies generals i redaccions de diaris. I, de manera decisiva, en el missatge televisat del rei Joan Carles I, defensant l’ordre constitucional. Aquella intervenció, més enllà de debats historiogràfics posteriors, va ser aleshores un dic davant l’abisme.
El judici: la democràcia asseguda a la banqueta davant qui volia eliminar-la
Mesos després, el país va assistir al judici al Consell Suprem de Justícia Militar, que va actuar com a Consell de Guerra. Recordo la solemnitat de l’ambient en aquella improvisada sala del Cuartel de Campamento (Madrid), situat a la zona de la Carretera d’Extremadura (actual Passeig d’Extremadura). No era només un procés penal contra uns acusats; era l’escenificació que l’Estat de Dret funcionava. Que fins i tot aquells que havien intentat trencar-lo serien jutjats amb garanties, advocats, proves i sentències motivades.
Per a un estudiant de Dret, allò va ser una lliçó inoblidable: la llei no és un ornament. És el marc que permet que les passions polítiques no derivin en violència. Veure els responsables del cop respondre davant magistrats militars però independents va ser comprovar que la Constitució no era paper mullat.
El 23F va acabar, en termes jurídics, amb condemnes fermes. En termes polítics, amb un reforç de la legitimitat democràtica. I en termes socials, amb una pedagogia col·lectiva: el soroll de sabres no podia tornar a marcar el ritme del país.
El paper del periodisme: explicar sota pressió
A casa vaig aprendre una altra lliçó. El periodisme, quan és honest, no només narra; ordena el caos. El meu pare em va ensenyar que, davant la confusió i els rumors, la tasca del periodista és separar fets de conjectures. El 1981 no hi havia xarxes socials ni immediatesa digital, però sí hi havia incertesa, trucades creuades i por.
El 23F va demostrar que una premsa lliure és part essencial del sistema democràtic. Informar amb rigor enmig de la pressió no és un luxe, és una responsabilitat cívica. Potser per això, 45 anys després, convé reivindicar aquella generació de periodistes que va treballar sense estridències, amb la consciència d’estar escrivint història.
45 anys després: memòria sense mites, fermesa sense rancor
Amb la perspectiva que dona el temps, el 23F no s’ha de convertir ni en relíquia intocable ni en arma llancívola. Va ser un fracàs del colpisme i un èxit del marc constitucional. També va ser un avís: cap democràcia està vacunada per sempre.
Avui, quan el debat públic s’enquista i les institucions són sotmeses a tensions constants, recordar el 23F és recordar que l’estabilitat no és automàtica. Que la llei i el consens requereixen manteniment. I que el desacord polític, legítim i necessari, té límits clars: els que marca l’ordre constitucional.
Per a qui ho vam viure de prop —encara que fos des de la mirada d’un fill de periodista o des del banc d’un estudiant en una sala del Consell de Guerra— el 23F no és només una data. És la constatació que Espanya es va poder torçar i no ho va fer.
Aquell dia, la democràcia espanyola va estar a prova. I, amb totes les seves imperfeccions, va resistir. Aquesta és l’herència que, 45 anys després, mereix ser recordada amb respecte i sense estridències.
