Legalment i en teoria, CCOO i UGT representen els treballadors. A la pràctica, la foto és més borrosa. Avui no són només agents reivindicatius, sinó interlocutors institucionals: firmen convenis, pacten reformes laborals, gestionen fons de formació… i reben subvencions milionàries.
Això planteja una paradoxa inquietant: com es pot defensar amb ferocitat els treballadors quan també es depèn de l'Estat per sobreviure? Com mossegar la mà que t'alimenta si, alhora, aquesta mà et dóna seient al Consell Econòmic i Social?
Perquè sí, els sindicats, CCOO i UGT, reben diners públics —i molt— per la seva representativitat. Però també per activitats com la formació professional per a l'ocupació, que ha generat no poques polèmiques i alguna investigació judicial. El risc no és que hi hagi finançament públic, sinó que aquest es converteixi en un sedant moral. L'antítesi és brutal aquí: organitzacions nascudes per lluitar contra el poder… convertides en part de l'aparell del poder.
Aquests sindicats defensen, sobretot, els treballadors amb contracte i especialment els que tenen un contracte estable, en empreses mitjanes o grans, amb representació sindical. És a dir, als que ja tenen un cert matalàs.
I els altres? Què passa amb els riders, els falsos autònoms, els temporals, els becaris, els treballadors de plataformes? Doncs… o bé cauen a la marginalitat organitzativa o han de buscar alternatives en sindicats nous, més petits i més bel·ligerants o els emergents sindicats sectorials.
Una ironia digna de tragicomèdia política: els sindicats són molt més combatius quan governa la dreta. Amb governs progressistes, el seu to se suavitza, les mobilitzacions escassegen i la crítica es torna diplomàtica. Casualitat o càlcul?
Durant els governs de Rajoy, les vagues generals eren freqüents. Amb Sánchez a Moncloa, fins i tot quan la inflació va devorar els salaris reals, les protestes massives van ser tèbies. Alguns diran que això és degut al diàleg social. Altres, que és un silenci que es compra car.
Ens podem preguntar… aleshores… per a qui treballen?
En el millor dels casos: per als assalariats organitzats dins del sistema i en el pitjor: per mantenir la quota de poder en un ecosistema politicoeconòmic que els necessita dòcils.
I entre tots dos extrems, una realitat complexa. Perquè també hi ha sindicalistes de base honrats, lluites sectorials valents, delegats cremats per defensar el que és indefensable davant d'empreses .
Els sindicats haurien de ser la veu dels que no tenen veu, no només dels que ja estan asseguts a taula. Haurien de tornar a ser incomoditat, no només interlocució. Haurien d'incomodar el poder, no gestionar-lo amb un somriure sobre una moqueta.
El problema no és que hi hagi sindicats grans i reconeguts. El problema és quan aquests sindicats deixen de semblar-se als que diuen representar i s'assemblen massa als que els subvencionen.
