Félix Bolaños García. Ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts a Espanya.
Ha tingut el qüestionable honor de ser el primer ministre de Justícia al qual el mateix poder judicial ha encausat i condemnat el seu Fiscal General de l’Estat. Primícia mundial. En cap altre Estat de dret ha passat res semblant.
Ha promulgat una reforma de la justícia criticada i rebutjada per tota la judicatura. D’aquesta i de les reaccions de fiscals i jutges ja en vam parlar en un altre article en aquest mateix mitjà.
Ha criticat públicament interlocutòries judicials de certs jutges perquè no encaixen amb la seva ideologia o conveniència política. Això també és nou perquè fins ara mai un poder de l’Estat havia criticat obertament i públicament un altre poder de l’Estat.
Com a ministre de la Presidència ataca tothom qui s’atreveixi a qüestionar el seu intocable president Sánchez amb traïdoria i acarnissament.
I com a ministre de Relacions amb les Corts tampoc no li va gaire millor. Són ferotges les discussions amb l’excel·lent oradora Cayetana Álvarez de Toledo, de les quals surt sempre escaldat. I al Senat encara li va pitjor, ja que la majoria del PP li fa passar força mals moments.
Resultat: Zero aportacions legislatives i 100% discussions i conflictes.
Óscar Puente Santiago. Ministre de Transports i Mobilitat Sostenible.
És el rei del conflicte. Utilitza els mitjans de comunicació i les xarxes socials al seu antull per justificar l’injustificable. L’accident d’Adamuz i el de Gelida donen pistes de la seva nul·la gestió preventiva i de la seva gran dedicació mediàtica posterior. Va criticar durament el gener de 2026 la vaga convocada pel sindicat de maquinistes SEMAF, atribuint-la a la “situació anímica” i l’“estat emocional” de la plantilla després dels accidents d’Adamuz i Gelida, en lloc de motius laborals objectius. El sindicat va qualificar aquestes declaracions de “misèria moral” i “inadmissibles”, defensant que la vaga busca millores de seguretat.
Per acabar-ho d’adobar, va criticar el president de la comissió judicial d’investigació de l’accident d’Adamuz quan aquest va afirmar que «no entenia com a la línia s’havien mantingut trams de més de trenta anys d’antiguitat si el ministre havia afirmat que s’havia fet una renovació integral de la via». Ja ho veuen, fent amics pertot arreu.
El manteniment de les carreteres és més que millorable. Tot ciutadà que circuli amb el seu vehicle ho sap. La poca atenció al manteniment dels nostres pantans està per veure si no ens portarà un altre disgust.
Resultat: Accidents, morts, manca de manteniment i 1000% de polèmiques disparant contra tot allò que es mou en òrbita contrària als seus postulats.
María Jesús Montero Cuadrado. Exvicepresidenta primera i exministra d’Hisenda
N’haurem de parlar en passat perquè, com tothom sap, va deixar de ser, segons les seves pròpies paraules: «la dona amb més poder del conjunt de la democràcia a Espanya» per convertir-se en candidata a la presidència de la Junta andalusa. Veurem com li va aquest cap de setmana.
Sens dubte, entre els seus èxits no es pot apuntar la presentació de pressupostos al Congrés tal com marca i exigeix la Constitució. Durant el seu mandat no els ha presentat des del 2023. A data d’abril, quan va deixar el càrrec, María Jesús Montero havia presentat i aprovat tan sols tres Pressupostos Generals de l’Estat durant els seus set anys com a ministra d’Hisenda (des del 2018), corresponents als exercicis 2021, 2022 i 2023.
Les polèmiques ocasionades pels casos de presumpta corrupció que la van envoltar, les va torejar afirmant en primer lloc que «posava la mà al foc per tal o qual» per després afirmar que ella no coneixia personalment l’acusat. Casos Ábalos, Cerdán o l’expresident del SEPI, Vicente Fernández.
No va iniciar una investigació contra el germà del president quan aquest va poder simular la seva residència fiscal a Portugal per pagar menys impostos mentre vivia al Palau de la Moncloa, coincidint amb l’augment d’impostos a Espanya.
Resultat: Poca eficàcia i molta xerrameca per esquivar els casos de presumpta corrupció amb què es va cremar les mans diverses vegades.
José Manuel Albares Bueno. Ministre d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació
Al ministre Albares li ha tocat jugar les cartes enverinades que Sánchez li deixava en la seva política internacional, com a cortines de fum dels conflictes domèstics.
Així ha hagut d’enfrontar-se als EUA i a la totalitat dels països europeus pel suport explícit del Govern espanyol al règim veneçolà, al dels aiatol·làs de l’Iran i a les accions derivades: insuficiència de despesa militar segons els acords de l’OTAN que el mateix Sánchez va signar, suport a la flotilla, tancament de les bases americanes per a accions d’atac a l’Iran, crítiques constants a les actuacions de Trump, acostament a la Xina, tancament de tractes amb Israel...
Va veure “normal” que Delcy Rodríguez viatgés a Madrid tot i que hi havia una prohibició explícita i sancions per part de la UE. «No cal buscar tres peus al gat», va dir.
Va organitzar l’anomenada “Cimera progressista” a Barcelona on es van reunir Lula da Silva, Yamandú Orsi, Gustavo Petro, Pedro Sánchez i Claudia Sheinbaum, representant els governs del Brasil, l’Uruguai, Colòmbia, Espanya i Mèxic. En ella es va criticar la dreta en general i Trump en particular.
Resultat: Aïllament internacional dins del món occidental que ha exclòs Espanya de les negociacions serioses sobre el futur comú europeu.
